Publicitat o menyspreu?

Una imatge val molt més que mil paraules. De fet, no cal ser gaire observador per adonar-se que aquest atempta directament contra la dignitat de les dones. Si us fixeu en l'eslògan, "Gama Arrecife: Ahora varias tallas menos", i l'associeu directament a la imatge, veureu que no proporciona cap mena d'argument que permeti defensar-lo sota cap mena de concepte.
La marca de motocicletes Aprilia va retirar l'anunci després de la intervenció de l'Observatori de la Publicitat Sexista del Institut de la Dona, que va sol·licitar que la firma italiana modifiqués o retirés directament la campanya. En aquest cas podríem dir que, principalment, l'anunci no compleix una de les normes més importants del Codi de Conducta Publicitària, concretament el de Publicitat discriminatòria: “La publicidad no sugerirá circunstancias de discriminación ya sea por razón de raza, nacionalidad, religión, sexo u orientación sexual, ni atentará contra la dignidad de la persona.”
Jo personalment qualificaria aquest anunci de groller i clarament irrespectuós cap a la imatge i dignitat de les dones, a banda de sexista és clar. Si ens parem a reflexionar uns instants, veurem que en cas que l’anunci hagués fet servir la imatge d’un home, segurament no hagués provocat tanta polèmica. Ja només per això és inacceptable.
D’altra banda, el fet que es mostri el cos nu d’una noia, amb unes corbes suposadament perfectes, les mans de l’home mesurant-ne les proporcions, i per suposat l’eslògan “Ahora varias tallas menos”, sembla que convidi a les dones a perdre pes deliberadament. I és que, encara que sembli impossible, molts anuncis d’aquest tipus, a part de les revistes retocades amb la màgia del photoshop, són un dels factors que causen la presència de malalties com l’anorèxia i la bulímia entre el públic adolescent.
En resposta a la denúncia, Aprilia va comunicar al Institut de la Dona que es disposaven a retirar la campanya i a establir un major compromís i respecte cap a la imatge de les dones a la publicitat a les seves futures accions publicitàries. Resulta una mica trist que s’hagi de posar especial atenció en no fer malbé la imatge de les dones, quan hauria de ser una cosa que es donés per descomptat ja des de la base. I és que, de la mateixa manera que normalment no es fan accions que atemptin contra els homes, hauria de ser el mateix per les dones. Però bé, queda clar que en la societat actual, aquesta qüestió no acaba de ser resolta del tot. Esperem que amb el temps ho acabi de ser.

Dona Rossa, guapa i llesta!

L'anunci ens ho diu tot. És de la revista Man. Ens presenta una dona guapa parlant amb un home sobre el context macro econòmic. L'home va contestant-li amb monosíl•labs i a la vegada s'està adormint. L'eslògan acaba sent: "para estar bien informado".

Aquest anunci és una ridiculització per a la dona, ja que segons com ho mostra l’anunci, una dona guapa no pot ser llesta a la vegada perquè si ho és avorreix a l’home i el fa adormir-se i així no poder informar-se. En aquest anunci també s'insinua que l’home només pren atenció a un cos i no al cap, a la intel·ligència d'una dona. Doncs no és així. Aquest anunci degrada al carácter de la persona, tant el femení – amb aquesta ridiculització, i el masculí – amb aquesta vulgaritat i incompetència.

Seguint la ideologia que pren i regeix la nostra societat, aquest anunci és un exemple fidedigne a aquesta, però a mesura que els temps passen es van modernitzant i amb els mitjans possibles, aquests estereotips que degraden a la dona s’aniran perdent, tot i que per a molts i moltes encara no és suficient - aquests estan en el seu cert. Jo corroboro aquest raonament. Trobo que la dona val més per la seva intel•legència que no pel seu físic i trobo que elles en pensen el mateix. Una dona abans de voler anar ben guapa i ser tot un cos de model vol fer-se valer per la seva intel•ligència.

Art o blasfèmia?

L’administració de Milà va censurar l'any 2005 una de les campanyes publicitàries de la temporada Primavera-Estiu de Marithé François Girbaud per ofendre les conviccions religioses. L'escena és obra de la fotògrafa Brigitte Niedermair.

L’anunci interpreta l’Últim sopar de Leonardo Da Vinci però amb una dona com a Jesucrist i uns apòstols en actitud apassionada. El Vaticà també es va mostrar obertament en contra, fins i tot, va afirmar que era una “intrusió agressiva” pel fet d’utilitzar aquesta imatge en publicitat i també perquè hi apareixen dones i l'únic home, Sant Joan, es troba semi despullat.

La decisió també es va prendre com a conseqüència de l’ús totalmente gratuït de símbols cristians com el colom, el calze o la roba del pressumpte “Jesucrist dona”, segons l’Institut d’Autodisciplina Publicitària.

Per altra banda, la marca de roba va afirmar que tenia com a objectiu associar la publicitat amb l’art tot exposant una visió diferent d'un món on sempre han dominat els homes.

A França va passar el mateix que a Itàlia, ja que el Tribunal de Gran Instància de París va censurar l’anunci després d’una denúncia de la jerarquia catòlica. Fins aleshores, l’anunci es trobava exhibit al carrer en un cartell de 400 metres quadrats. En canvi, a Espanya revistes de moda importants com Vogue, Elle o Marie Claire han publicat l’anunci, encara que, de moment no es pot veure en cap tanca publicitària.

"Como la vida misma"

La majoria d’anuncis de moda o de higiene personal o inclús de qualsevol producte, tendeixen a posar als seus anuncis a dones que de per si ja estan primes i, després, abans de llençar la publicitat al mercat les retoquen amb photoshop per aprimar-les. Quantes vegades em vist a noies que semblaven esquelètiques a portades de revistes de moda o a anuncis de colònies televisats? Masses vegades.

Aquest no és el cas de l’actriu Keira Knightley que ja ha patit dos cops els retocs del photoshop, en aquest cas no per a aprimar-la o deixar-li menys pit a la imatge, que és “el què es porta”, sinó per augmentar-li. Degut a l’estrena de la pel·lícula El rei Artur, l’actriu va haver de possar a cartells on els publicistes, no contents amb la fotografia li van augmentar el pit unes quantes talles ja que ella és molt poc voluminosa i necessitaven que resultés atractiva per als nois, perquè així tinguessin un motiu més per anar a veure la pel·lícula al cinema. El segon cop que ha patit un augment de pit ha estat en un anunci que ha sortit fa poc del perfum Coco Mademoiselle de Chanel.

Això em fa adonar-me que igual que critiquem el retoc d’imatges de noies per fer-les més primes, també cal criticar els retocs per fer-les més grasses o voluminoses. Sens dubte, un cos molt prim no és la imatge sana i, per tant, correcte a transmetre, però s’ha de tenir clar que també hi ha dones amb el cos d’aquesta actriu que es poden sentir ofeses al saber que el seu pit no és maco com per publicitar-lo. El fet de lluitar perquè la publicitat ens vengui una imatge real dels cossos de les persones, també implica que quan aquestes siguin primes, no cal deixar-les fora, sinó incloure-les també, perquè hi ha molts tipus de dona. S'han de marcar uns límits i unes pautes, perquè al final ja no s'acaba sabent què és el què està bé o què és el què està malament, què volem veure i què no. Per exemple, el Regne Unit s'està proposant no utilitzar aquests programes de retocs als anuncis i en el cas que es fes, s'hauria d'avisar en el mateix, què hi ha modificacions respecte la imatge real.

Aquesta idea em sembla bona, ja que considero que en alguns anuncis no hauria d'estar permès el photoshop, però en el cas que fós imprescindible, s'hauria d'avisar als espectador o comparadors què allò que veuen és fruit de moltes hores a un programa d'ordinador.

En comptes de tan sols promocionar una imatge saludable de les persones, s'hauria de promocionar una imatge real, que mostrés que hi ha molts tipos de dones i homes, alguns alts/es, d'altres prims/es, grassos /eso esquifits/des, ja que aquests també poden resultar atractius/ves i, com bé diuen: "para gustos los colores".

Anunci Feminista

En contraposició a la meva anterior publicació m'agradaria mostrar-vos aquest anunci d'una agència de contactes, feminista com pocs, que es titula "Las reglas del juego han cambiado".
En aquest anunci veiem com la dona no només ha assolit el mateix rol en la societat i ja no es veu infravalorada, sinó que a més a més ha adoptat la conducta del esteriotip d'home masclista que veu a les dones com a simples objectes.
Tot i que es un anunci narrat en clau cómica, trobo que hi ha una reflexió interessant a fer-hi:
Hi haurà d'haver sempre un dels dos sexes infravalorats per que l'altre se senti bé? Realment els grups feministes busquen la igualitat de gènere o volen assolir el rol dominant que ha protagonitzat l'home fins fa poc?

Podem trobar molts anuncis on la dona assoleix el control o domina en la seva relació, però en quants s'opta per la vertadera igualtat?

¿Ataque o paranoia?

Esta imagen publicitaria de la marca Dolce&Gabbana fue criticada por representar un hombre que sujeta a una mujer y otros que contemplan el forcejeo. El Ministerio de Trabajo de Asuntos Sociales y el Instituto de la Mujer recibieron varias denuncias por el carácter sexista de la imagen y pidieron su retirada inmediata. En un comunicado, el Instituto de la Mujer deplora el uso de una imagen que “incita a la violencia contra las mujeres”. El spot, revestido con el supuesto glamour asociado a la marca, exalta la imagen del sometimiento y la dominación de la mujer por la fuerza. “No sólo reduce a la mujer a un objeto sexual, sino que de la imagen puede deducirse que es admisible la utilización de la fuerza para obtener el sometimiento ante la mirada pasiva i cómplice de los hombres que observan la escena”, recalca dicho instituto.
Algunos creen que esta fotografía no cumple el Código de Conducta Publicitaria de Autocontrol, ya que atenta contra el género más atacado en este ámbito: la mujer. No obstante, otros opinan que éste es simplemente el estilo de anuncios que la marca Dolce&Gabbana suele lanzar y que no hay un ataque a ningún tipo de figura humana. Este es un debate, no sólo por esta imagen sino por toda la publicidad de este tipo, que está vivo des de que la mujer reivindicó sus derechos. La cuestión ahora es ¿es cierto que se desconfía de la publicidad donde aparece la mujer o simplemente la sociedad no acepta que ésta tenga los mismos derechos que el sexo contrario?

Spot Sexista

En aquest espot dels anys seixanta podem veure una clara mostra del sexisme que es vivía aleshores. No només es menyspreava a la dona, que tenia un rol estremadament servicial i esclau a la llar, sinó que a més a més es premiava i justificava els maltractaments que els homes els feien.
Obviament avui en dia no trobem mostres tan clares de sexisme, però com varem poguer veure l'últim dia a classe segueixen havent-hi mostres més subtils de sexisme en la publicitat.

Armani i els nens

El següent anunci de la línia infantil de roba Armani atempta contra un principi bàsic de la publicitat: la protecció de nens i adolescents, ja que segons aquesta norma deontològica, recollida dins el Codi de Conducta Publicitària d’Autocontrol, la publicitat dirigida a nens haurà de ser extremadament curosa. La mateixa no haurà d’explotar la ingenuïtat, immaduresa, inexperiència o credulitat natural dels nens o adolescents, ni abusar del seu sentit de la lleialtat. La publicitat dirigida als nens o adolescents, o susceptible d’influir-los, no haurà de contenir declaracions o presentacions visuals que puguin produir-los perjudici mental, moral o físic.

També segons la Llei General de la Publicitat, cal que es cuidin els principis bàsics per no vulnerar els drets de la infància.

En la dura imatge observem dues nenes d’uns cinc anys posant de forma sexi, força maquillades i una d’elles vestint ‘shorts’ i biquini. Ambdues presenten trets exòtics, el que pot fomentar el turisme sexual.

Aquesta polèmica campanya ha estat criticada pel seu contingut altament provocatiu, entre d’altres, pel Defensor del Menor, que afirma que “amb aquest anunci Armani està llançant un doble missatge: per una banda provoca confusió als adults, que queden impactats, i per l’altre, confon als nens, que no perceben que se'ls està anunciant roba”.

D'altra banda, voldria destacar un document de la Junta d'Andalusia, concretament de la Conselleria per la Igualtat i Benestar Social, on sen's mostren exemples força interessants de bones i males pràctiques publicitàries en referència a les dones. L'enllaç és el següent:

http://www.iam-congreso-politicasdegenero.es/descarga/resumen_campanas_07.pdf

¡McTIMO!

¿A quién no le apetece esa maravillosa hamburguesa hecha con el pan más tierno del planeta, la carne más sabrosas que el ser humano jamás haya cocinado y el delicado queso caído del cielo, todo ello fundido en un armónico bocadillo hecho para el pecado? Mmmmm, ¡a todos.!
Sin embargo, ¿cuál es la realidad de aquel anuncio de comida que nos ha hecho la boca agua? La publicidad engañosa.

Al igual que las modelos de las revistas empapadas de fotoshop intentan persuadir a los consumidores de moda, la comida –sobretodo la rápida-, también intenta distorsionar la realidad de sus productos. Y es que no es oro todo lo que reluce en los envases de comida. Como se muestra en la fotografía, la publicidad maquilla la realidad y la sirve estéril a los consumidores. No debería ser así. El código de Conducta Publicitaria, tal y como define en el apartado C-EXIGENCIAS DE LA VERACIDAD, no permite que la publicidad sea engañosa. Que en razón de la inexactitud de los datos sustanciales contenido en ella, puedan inducir al error de sus destinatarios. La publicidad debe ser exacta, y se deben dar unos resultados positivos de la utilización del bien o del uso del servicio.

Con todo ello queremos expresar que la publicidad, en general, está más cerca de la ficción que de la realidad. Que la mayoría de productos que nos intentan persuadir día a día se muestran tras una máscara que no corresponde a lo real. O así lo reflejan muchos de los anunciantes con ejemplos como el expuesto.

Models. Son tan guapes com ens volen fer creure?

Veient una imatge de Vogue o un vídeo de la desfilada de moda de Victoria Secret per Nadal es pot arribar a pensar que hi ha certes dones perfectes. Però no sempre té per què ser així. Segurament, les supermodels vestides d'àngels de Victoria Secret només tenen immenses quantitats de maquillatge però, tot i així, segueixen sent elles. Segueixen sent de les dones més maques del món. La cosa canvia quan veus una imatge de qualsevol model en un anunci o en la portada d'una revista de moda. És en aquest cas quan les models ja no són elles mateixes, fins i tot pots no reconèixer-les.

No només s’utilitza la cirurgia estètica; els millors professionals en maquillatge, perruqueria i vestuari; el millor fotògraf i il·luminador; i les dones més maques del món. Fins i tot, per crear un model de bellesa inaccessible i inexistent fan servir la tecnologia. El Photoshop és una eina imprescindible per als professionals de la moda actualment, tant per les models com pels empresaris.

Observant les fotografies anteriors podem adonar-nos dels canvis més simples i típics que es fan. Posar-li més brillantor al cabell de la noia que fins i tot li aclareix; treure-li les bosses, arrugues i els pòmuls marcats que té; fer que es notin menys la forma dels colzes i els genolls; treure-li la panxa que li fa la postura en la que està col·locada; i, sobretot, aclarir-li la pell perquè sembli que és perfecta.

Qualsevol persona pel carrer que vegi aquesta fotografia a la revista pensarà que aquesta dona és tan guapa com la veiem. Tots sabem que es fa servir la tècnica del Photoshop però mai sabem fins a quin punt. Les dones, i sobretot les adolescents que sempre han estat molt sensibles amb aquest tema de la bellesa, i aquestes dones “inventades” poden afectar-les més del que creiem. Poden ajudar-les a tenir una baixa autoestima o, fins i tot, a entrar en quadres d’anorèxia i bulímia per aconseguir un cos “perfecte”.

Després de saber tots els problemes que poden portar aquests retocs, són tan necessaris? Realment hi ha tanta diferència econòmica en posar una dona normal a una “superdona” que fins i tot juguem amb la salut de la gent? Hauríem de fer-nos certes preguntes, els treballadors de la moda i la gent de carrer, per introduir alguns canvis en aquest sector.

ROSSA? ESTÚPIDA

Crec que una vegada vist aquest anunci ja no fa falta dir res més. Però a veure, posem-nos en situació: una noia ROSSA entra a una biblioteca i demana una hamburguesa amb patates, com si d'un McDonald's o Burger King es tractés, i aleshores la bibliotecaria li remarca que estan en una biblioteca. Què fa aleshores la noia ROSSA? Tornar-li a repetir el que vol menjar però en veu baixa, amb "to de biblioteca". Noies rosses, és que totes feu això? N'estic segura que no, i més val que sigui així, perquè si no perdrieu tot l'encant que pogueu tenir, per molt rosses i atractives que sigueu. Però el cas està en el prejudici o el típic rumor que corre de que les rosses són estúpides. Però jo em pregunto, és que no hi ha morenes/morenos, rossos, pelroigs que també ho són? Doncs no, es veu que no. La veritat és, i tampoc entenc per què, que s'acostuma a associar a una noia rossa com a una "tia" espectacular: si a un noi li diuen que han conegut a una noia rossa, el noi de seguida s'imagina a una Claudia Schiffer o a una Scarlett Johanson. Aleshores, la ment, de manera automàtica, pensa: "si són tan i tan espectaculars...tot el que tenen d'espectacular físicament els falta de ment. Rossa? Estúpida". Doncs perdonin, homes del món, però això no funciona així. Arnold Schwarzenegger no ha estat sempre considerat com un noi musculós i espectacular? Doncs, ves per on, ara és governador de Califòrnia. Doncs ja està, parlem en termes d'igualtat.

L'anunci de Mercedes acaba dient: "Beauty is nothing without brains" (La bellesa no és res sense les ments), que precisament està afirmant el que he dit unes línies més amunt. Em sembla fatal, perquè no hi estic gens d'acord. Estic d'acord amb que la bellesa no té cap sentit sense una ment, però no ho estic en el sentit de que és evident que una noia rossa també pot ser intel·ligent.

De totes maneres...cal dir que l'anunci és molt graciós, i ho diu una noia que ha sigut rossa durant molts i molts anys! Però això sí, les rosses haurien d'aprendre a fer callar aquestes males llengües.

I, si em permeteu, posaré un altre anunci (que en aquest cas SÍ que és d'una hamburgueseria) que exemplifica EXACTAMENT el mateix cas: realment, les tracten d'imbècils.

L’Oréal va blanquejar la pell de la cantant Beyoncé en un dels seus anuncis

L'any passat, la marca de productes de bellesa L'Oréal va blanquejar la pell de la cantant afroamericana Beyoncé Knowels en un dels seus anuncis de tint de cabell . La cantant, que és una de les cares més famoses que representa la marca francesa, en l'anunci té una pell visiblement més clara i el cabell de color ros (el color de cabell entenem que és degut a l'efecte del tint). El primer mitjà en denunciar aquest anunci va ser el diari nord-americà The New York Times amb un article titulat " Beyoncé, la pàl·lida" en el qual, acusaven a la companyia de fer una versió blanca de la cantant afroamericana. Com a conseqüència de tot això, Beyoncé es va veure involucrada en una forta polèmica en la qual, se l'acusava de renunciar als seus orígens africans i L'Oréal va haver de fer front a una forta demanda pel blanquejament digital de la pell, no obstant això, L'Oréal va jurar i perjurar que ells no havien retocat la polèmica fotografia.
Si seguim el codi de conducta publicitària; L'Oréal va incomplir l'apartat d'exigència de la veracitat, ja que la imatge que oferien de Beyoncé estava totalment alterada provocant així, la confusió dels consumidors i, també, de la població afroamericana que es va sentir ofesa amb aquest retoc del tot innecessari.

"Luci d'Artista": Un ambient nadalenc molt especial

Aprofito que s’acosten les festes de Nadal per a anunciar una exposició d’art contemporani que, si més no, destaca per la seva exclusivitat i per ser símbol d’una concepció universal de l’art contemporani. És el cas d’una exposició artística feta a base de llums que se celebra des de fa dotze anys a Torino, capital de la regió del Piemont, Italia. Cal destacar que aquesta ciutat és considerada, des de ja fa uns quants anys, un dels punts de referència més importants del món de l’art contemporani.

Com cada any per aquestes dates, els carrers de Torino es converteixen en un magnífic museu a l’aire lliure. Aquesta iniciativa, impulsada per la institució "Contemporary Art Torino Piemonte", convida a artistes italians i de tot el món a vestir els carrers i places de la ciutat amb obres d’art, fetes exclusivament a base de llums. D’aquí ve el nom de l’exposició: “Luci d’artista” (Llums d’artista). Cada any s’exposen les obres més importants dels anys anteriors, deixant sempre, tal i com marca la tradició, un espai per una nova “llum” que s’escull a través del comitè artístic.
Enguany li ha arribat el torn a Marco Gastini, amb una instal·lació a l’interior de la “Galleria Subalpina” que porta com a títol L’energia che unisce si espande nel blu (L’energia que uneix s’expandeix en la blavor). A aquesta s’uneixen les altres catorze obres que ja formen part de l’escenografia dels carrers i places principals de la ciutat durant els mesos d’hivern: Cosmometrie (Cosmometria) de Mario Airò a “piazza Carignano”, Mosaico de Enrica Borghi a “via Lagrange”, Tappeto volante (Catifa voladora) de Daniel Buren a “piazza Palazzo di Città”, Volo su… (Vol sobre...) de Francesco Casorati a “via Roma”, Il Regno dei Fiori: nido cosmico di tutte le anime (El regne de les flors: niu còsmic de totes les ànimes) de Nicola De Maria a “piazza San Carlo”, Piccoli spiriti blu (Petits esperits blaus) de Rebecca Horn al “Monte dei Cappuccini”, Doppio passaggio (Doble passatge) de Joseph Kosuth als “Murazzi del Po” -les preses del riu Po, que travessa la ciutat-, Neongraphy de Qingyun MA a la Fundació “Sandretto Re Rebaudengo”, Il volo dei numeri (El vol dels números) de Mario Merz sobre la “Mole Antonelliana”, L'amore non fa rumore (L’amor no fa soroll) de Domenico Luca Pannoli a “corso De Gasperi”, Palomar de Giulio Paolini a “via Po” -El carrer principal de la ciutat-, Amare le differenze (Estimar les diferències) de Michelangelo Pistoletto a “Porta Palazzo”, Noi (Nosaltres) de Luigi Stoisa a “via Garibaldi” i finalment Luce Fontana Ruota ( Llum Font Roda) de Gilberto Zorio al “Laghetto di Italia ’61”.

Fa poc més de dos anys que vaig tenir constància de manera casual sobre l'existència d’aquesta exposició. Per ser sincers em va sorprendre no haver-ne sabut res fins llavors, ja que crec que de rellevància no n'hi falta. Mai l’havia vist anunciada o si més no tractada en cap dels mitjans del nostre país. Així doncs, la meva intenció és donar a coneixèr una exposició que jo mateixa qualificaria de única i màgica. Les imatges parlen per sí soles. Us n’adjunto algunes fotografies.


L'energia che unisce si espande nel blu, Marco Gastini (Galleria Subalpina, Torino)


Mosaico, Enrica Borghi (via Lagrange, Torino): mosaics fets a base d'ampolles de plàstic pintades.


Noi, Luigi Stoisa (via Garibaldi, Torino)


Tappeto volante, Daniel Buren (piazza Palazzo di Città, Torino)


Il Regno dei Fiori: Nido cosmico di tutte le anime, Nicola De Maria (piazza San Carlo, Torino)


Piccoli spiriti blu, Rebecca Horn (Monte dei Capuccini, Torino)

Palomar, Giulio Paolini (via Po, Torino)


Amare le differenze, Michelangelo Pistoletto (Porta Palazzo, Torino): inscripcions en diferents llengües i colors.

Medio millón de oyentes menos en La Cope, sin Losantos

Es sorprendente como un presentador de radio puede acaparar tanta audiencia a pesar del contenido del programa. Ahora que ha salido la segunda oleada del año del Estudio General de Medios(EGM) podemos afirmarlo.
Desde que el pasado 1 de agosto Federico Jiménez Losantos, César Vidal y Luis Herrero abandonaran La Cope, los resultados de la EGM sorprenden con tan abismal pérdida de oyentes . La emisora mencionada ya no cuenta con unos 535.000 espectadores que si fueron fieles en la primera oleada del año. Actualmente, La Cope, cuenta con 1.557.000 oyentes, lo que supone una caída del 25% y que Onda Cero haya podido superarlos con 2.257.000 receptores. Y es que todas las franjas de La Cope salen perdiendo; las mañanas con 600.000 menos, las tardes con 45.000 y las noches con 269.000.
Por otro lado, emisoras como Punto Radio también han descendido notablemente con 160.000 oyentes menos. Mientras que RNE se mantiene en 1.214.000 y La Ser sigue siendo la estación más escuchada, de lunes a viernes, con 4.819.00 personas.

Suponemos que los espectadores, tras los años, acaban por fidelizarse con sus presentadores y, a pesar del contenido que se emita, si no es esa voz familiar quien lo narra, el desinterés está servido.

El “ Copa, Lliga i Champions” de Cracòvia fa que aquest programa sigui un dels candidats a rebre el Premi Millor Comunicador de l’Any 2009

El “ Copa, Lliga i Champions” de Cracòvia fa que aquest programa sigui un dels candidats a rebre el Premi Millor Comunicador de l’Any 2009 en les Jornades de Comunicació Blanquerna.

Cracòvia ha sabut transmetre al públic tota la tensió del futbol viscuda en la temporada passada 2008-2009, i amb gags humorístics ha traslladat la lluita dels equips futbolístics del país per guanyar les competicions del moment.

Toni Soler com a director i el seu equip de col•laboradors, repeteixen èxit amb aquest programa, que es d’un format similar al de Polònia i que arriba cada setmana a totes les cases fent sàtira d’allò que ha passat en les jornades de partit dels diumenges.

Els seus gags de esport però sobretot els futbol amb l’enfrontament del Barça i del Reial Madrid, que setmana a setmana ens van fer viure l’emoció de la lluita per les copes que es jugaven tan a nivell nacional com a mundial, van arrossegar les masses televisives a seguir el desenvolupament de la Copa, la Lliga i la Champions tant de el seguidors futbolístics com d’aquells telespectadors que no els hi agrada el Fútbol. La part culminat de tota la temporada va ser quan el Barça avia guanyat la Copa del Rei, estava jugant per emportar-se la Lliga amb moltes probabilitats i també optava a guanyar la Champions. Aleshores amb una idea totalment encertada, simpàtica i divertida , l’equip del programa va fer la versió de la cançó “We will rock you” de Queen. On s’incitava a l’afició barcelonista a animar al seu equip. Va generar gran expectativa i tothom en va parlar al carrer i va utilitzar la cançó de Cracòvia des de les hores fins que finalment la gesta es va aconseguir.

Per aquest motiu es considera àmpliament possible guanyador a aquest programa que va saber amb humor fer moure les masses i per això Cracòvia es considera va fer un moviment comunicatiu important i innovador.

Premi al millor comunicador de l'any 2009 de la FCC Blanquerna, Universitat Ramon Llull

Joaquim Maria Puyal i Ortiga és considerat un dels millors presentadors de televisió i locutors de ràdio de tot Catalunya. Així mateix ho han confirmat l’audiència (molt nombrosa) dels seus programes, les enquestes i els nombrosos reconeixements rebuts, d’entre els quals destaquen quatre premis Onda.

Llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, i en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, Puyal ha desenvolupat tota la seva carrera professional en llengua catalana, convençut de que la feina dels periodistes podia contribuir de manera decisiva en la normalització lingüística del català després dels quaranta anys de repressió del règim franquista.

Tot i que també se’l reconeix com a presentador de diversos programes tan de Televisió de Catalunya, com de Televisión Española, Joaquim Puyal s’ha consolidat com un dels pioners de la ràdio en català, i sobretot com a locutor esportiu. El seu estil, seriós i rigorós, allunyat del crit gratuït ja ha creat escola entre els narradors esportius.

L’any 1967 va començar a Radio Barcelona, en la qual va col·laborar durant disset anys. Primer va començar fent torns a la FM, fins llavors una freqüència incipient i minoritària. Gràcies a Manuel Tarín Iglesias, va retransmetre el seu primer partit de futbol: F. C. Barcelona – Córdoba, a través de Onda Media. Entre 1967 i 1976, va arribar a narrar més de 500 partits de futbol en castellà. Llavors ja viatjava sempre amb un llibre de gramàtica catalana i un diccionari sota el braç, en cas que li donessin permís per a retransmetre en català.

El 5 de setembre de 1976 va poder retransmetre per fi, el primer partit de futbol en català de la història, del F. C. Barcelona. Ja fa vint anys des de llavors, i no ha deixat mai de retransmetre un sol dels partits oficials diputats pel F. C. Barcelona.

I és que ja fa temps que Puyal va trobar el seu lloc al cor de tots els catalans, com a veu oficial del Barça. I més que mai aquest any 2009, amb el Barça del triplet.

Personalment crec que Joaquim Puyal seria un molt bon candidat al premi de millor comunicador de l’any 2009 de la Facultat de Comunicació Blanquerna, no tan sols per la seva carrera professional a la ràdio com a locutor esportiu, sinó també per la seva tasca i interès per impulsar la llengua catalana als mitjans de comunicació. Realment pocs periodistes poden afirmar haver desenvolupat tota la seva carrera professional exclusivament en català. I és que des de l'any en què va morir Franco, Puyal ha presentat i locutat sempre en llengua catalana. Considero que ja tan sols per això, mereix el reconeixement d'una facultat, que a més de ser de Comunicació, és catalana.

Molts dels comentaris que en Puyal ha fet i segueix fent durant les retransmissions dels partits han passat a la història al llarg d'aquests vint anys. I qui no té present el seu famós "Goooooooooooooool" cada cop que el Barça marca? entre moltes altres expressions recollides a programes de televisió de TV3 com l'APM o el Polònia.

Així doncs, aprofitant l’esdeveniment històric del triplet, considero molt oportú premiar aquest periodista, que tot retransmetent els partits del Barça, va saber emocionar i emocionar-se junt amb milions de seguidors del Barça de tot Catalunya.

MIQUEL CALÇADA (MIKIMOTO), candidat al premi de millor comunicador del 2009 amb el programa AFERS EXTERIORS

Miquel Calçada, també molt conegut amb el nom de Mikimoto, acaba d'estrenar la cinquena temporada del programa AFERS EXTERIORS.
L'"Afers exteriors" és un programa setmanal de trenta minuts que consta de 14 emissions. El format del programa manté la línia de les edicions anteriors. Sense utilitzar els components típics del reportatge ni del documental, Miquel Calçada s'endinsa en les històries personals i en les particularitats de cada lloc que visita per fer-ne partícip l'espectador i alhora oferir-li un seguit d'elements per a la reflexió. A partir del diàleg amb els protagonistes i dels pensaments en veu alta de Miquel Calçada, l' "Afers exteriors" acosta totes aquestes realitats, sovint molt estereotipades, en el mateix idioma que parla l'espectador. A més, per les destinacions escollides, en aquesta cinquena temporada s'accentua encara més el caràcter diferencial i l'originalitat d'aquest format.

L'"Afers exteriors" no és un programa de gastronomia, ni d'història, ni de turisme, ni d'entrevistes, però tots aquests ingredients alhora en formen part per convidar l'espectador a explorar nous territoris i a reflexionar sobre maneres diferents d'entendre la vida.
Proposo aquest candidat, doncs, per donar-nos a conèixer les diferents cultures i estils de vida d'arreu del món a partir dels seus viatges i les experiències que arreu l'acompanyen.
Us adjunto la primera emissió de la cinquena temporada, pels qui vulguin fer-se'n una idea, que ens porta a veure com és la vida a les Seychelles.

Christian Poveda

Christian Poveda era un fotoperiodista francoespanyol que va ser molt reconegut a arran del seu documental "La vida Loca". En aquest documental va conviure al llarg de 18 mesos amb una de les mares, bandes de joves criminal, més perilloses de Salvador l'anomenada la dieciocho. Poveda amb aquest documental volia plasmar la quotidianitat dels membres de la banda i la guerra sanguinolenta que mantenen amb la mara rival la salvatrucha, a més, també ens vol mostrar una realitat social que ens és molt desconeguda. Poveda va morir el 3 de Setembre a El Salvador com a conseqüència dels trets que li van propiciar cinc components de la dieciocho.
Christian Poveda, a més de ser un excel·lent documentalista, també destaca per la seva gran trajectòria periodística. Va passar la primera meitat de la dècada dels vuitanta saltant de guerra en guerra: va cobrir, entre d'altres, com a fotògraf, la guerra d'Iraq i Iran, la del Líban, les dictadures Xilenes i Argentines i els conflictes guerrillers del Perú, Guatemala i la guerra civil del Salvador.

premi a comunicador de l'any: RAc1

La meva proposta per escollir al millor comunicador de l'any no es centra en una persona, sino en un grup de comunicació: es tracta de l'emissora de ràdio RAC1, una emissora que només porta 10 anys en antena i que l'any passat va aconseguir desbancar a Catalunya Ràdio, fins aleshores el referent en el món de la ràdio a Catallunya. Amb un nou format i programes innovadors, RAC1 ha aconseguit obrir un nou ventall de possibilitats als oients catalans. Amb presentadors com Jordi Basté, Toni Clapés o Joan Maria Pou, entre molts altres, RAC1 ha significat un nou aire a les emissores catalanes fins aleshores monopolitzades per Catalunya Ràdio. Fóra bo destacar, en el terreny més eportiu, que programes com "El primer toc", presentat per el Raul Llimós, o "Tú diràs", presentat per Joan Maria Pou, han sigut els escollits per la majoria de l'audiència catalana a l'hora de seguir l'actualitat esportiva i, més concretament, l'any del triplet del Barça. Al marge d'aixó, crec que és molt important el fet que en un món tant obert i on hi ha tantes opcions a escollir, la incorporació de RAC1 a les ones catalanes hagi significat una millora en el producte radiofónic català.

Premi al millor comunicador de l'any 2009 per la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna

Mariló Montero i el seu programa "Las mañanas de la 1" són la gran aposta televisiva d'aquesta temporada. La televisió pública espanyola ha apostat molt per aquest tàndem que ha portat a la periodista navarresa a fer-se un lloc entre les 'reines dels matins', Ana Rosa Quintana i Susana Griso, de Telecinco i Antena3, respectivament. La dona de Carlos Herrera compta amb una dilatada carrera professional com a periodista i com a presentadora de magazines informatius. Montero s'ha format com a professional, sobretot en els últims anys, a la televisió andalusa però va ser la figura de Jesús Hermida qui va creure en ella des del principi. Amagada redera del seu marit, Carlos Herrera, la nova presentadora dels matins de televisió espanyola ha anat treballant fins fer-se un lloc en el panorama televisiu actual. Amb el seu programa, Montero es desmarca dels continguts habituals d'aquests programes i aposta per la informació com a base. Ha aconseguit aixecar en només uns mesos l'audiència matinal de Televisió Espanyola encara que ocupa el tercer lloc en el rànquing per darrera de Quintana i Griso. Considero que és una ferma candidata al premi per l'esforç, per la trajectòria i també per la professionalitat que aconsegueix transmetre cada matí.

Premi al millor comunicador 2009 de la Facultat de Comunicació Blanquerna

Albert Om és periodista, presentador i director de programes de ràdio i televisió. És Llicenciat en Ciències de la Informació i destaca, sobretot, la seva participació en programes com Malalts de Tele o El Club.

Des del setembre de 2000 fins al juliol de 2004 va dirigir i presentar L'hora del pati, el programa matinal de Rac-1. Durant el primer semestre de 2004, va dirigir i presentar el programa setmanal d'entrevistes Jo vull ser, de TV3.

Va ser guionista i copresentador del programa Malalts de tele de TV3. També va col·laborar als espais Set de nit, de Toni Soler i a La Columna, de Júlia Otero.

Des del 2004 va presentar El Club a TV3, un magazin que es va emetre diàriament durant cinc anys i que va finalitzar el juliol de 2009 amb el programa número 1000. Cal destacar, que és el primer magazín de la tarda que arriba a la cinquena temporada de tota la història de TVC (Televisió de Catalunya) amb una audiència del 18% de quota de pantalla. Per aquest programa han passat una vuitantena de col·laboradors, 4500 convidats, 35000 persones de públic, 400 actuacions musicals, que en total són 70000 minuts de televisió. A més, ha estat valorat com un dels millor programes d'entreteniment que ha produït TV3.

També ha escrit alguns llibres com: El nom del Porc, amb el qual va aconseguir el Premi Pere Quart d'humor i sàtira, Els veïns de dalt o Rebotiga d'il·lustres, llibre que va escriure conjuntament amb Toni Coromina.

És per aquest motiu, que Albert Om seria un bon candidat al premi, tant per l'experiència professional que acumula en ràdio i en televisió com pel fet d'haver presentat un dels millors programes d'entreteniment durant cinc anys.

Mejor comunicador del año: Carlos Herrera

¿Quién es Carlos Herrera?
Periodista español. Se ha desempeñado en radio, prensa escrita y televisión, pero es en la radio donde ha forjado su carrera como comunicador. También escribió algunos libros y en su extensa trayectoria obtuvo destacados premios.
Biografía
Carlos Herrera Crusset nació en Cuevas de Almanzora, Almería, el 8 de julio 1956. Su padre, médico, emigró de Cataluña y él fue criado en Mataró. Está casado con Mariló Montero, también periodista, y tiene dos hijos, Alberto y Rocío.
Aunque comenzó a estudiar la carrera de Medicina, la dejó por el mundo de la comunicación, donde consiguió ser uno de los máximos exponentes. Periodista de prensa escrita, radio y televisión, fundamentalmente de radio, inició su carrera profesional en 1977 en Radio Sevilla. Luego trabajó, en la recién inaugurada, Radio Mataró. Por su profesión ha vivido entre Barcelona y Sevilla, aunque en esta última tiene su lugar de residencia.
Se desempeñó en Radio Miramar de Barcelona y de forma alternativa en Radio Popular de Sevilla y de Madrid, donde realizó programas como "España en Pijama" y "Caperucita y El Lobo". También trabajó en Cadena SER, con el programa "Coplas de Mi Ser", y en la COPE con "La Mañana". Luego se fue a Canal Sur Radio y de ahí pasó a hacer el programa "Buenos Días" en Radio Nacional de España.
Pero además de su intensa labor en radio se ha dedicado a la televisión. En 1985 presentó la segunda edición de Telediario en TVE, y fue el presentador de varios programas en ese mismo canal, como: "Sábado Noche", "Primero Izquierda", "El Programa de Carlos Herrera" o "Así es la Vida". En Canal Sur Televisión dirigió dos programas: "Al Mejor Compás" y la serie "Las Coplas".
En la prensa escrita también aportó su trabajo. Colaboró como columnista en diversos medios gráficos, como Diario 16 y Cambio 16. Hoy escribe semanalmente en ABC, Diez minutos y El semanal. Es, además, autor de varios libros: "Catálogo de pequeños placeres", "Instantes de pasión", "Abróchense los cinturones", "La hora de los fósforos", "La fosforera nacional" y "La cocina de Carlos Herrera".
Reconocimientos
A lo largo de su carrera ha recibido numerosas distinciones, entre ellas: tres Premios Ondas de radio, dos Antenas de Oro, dos Micrófonos de Plata, Premio Víctor de la Serna de la Asociación de la Prensa de Madrid al mejor periodista del año 1999; Pluma de Plata del Club de la Escritura, Premio Club Internacional de Prensa 2000, Periodista del año 1999 -que otorga la revista Cambio 16- y Premio Nacional de Periodismo Pedro Antonio de Alarcón.

Asimismo ha recibido otros reconocimientos profesionales, como la Medalla de Andalucía del año 2001. En la actualidad dirige el programa Onda Cero Radio "Herrera en la Onda".

Os animo a ver su VIDEOblog. No seáis vagos que es un click y no tenéis que leer. Gracias
http://www.abc.es/blogs/carlos-herrera/

Manifiesto “En defensa de los derechos fundamentales en internet”

Muchos de los periodistas, usuarios, profesionales y creadores de Internet se han puesto de acuerdo para redactar un manifiesto que se anteponga a las leyes legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y derechos de acceso a la cultura a través de Internet. Así pues, estos cibernautas –y expertos en el ámbito- han declarado un manifiesto con alguna de las características que resumo a continuación:

1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de iocencia y a la libertad de expresión.
2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. No a la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
3. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, provienen de multitud de fuentes diferentes.
4. Los autores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones.
5. Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones.
6. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
7. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
8. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
9. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas.

Propuesta de la campaña publicitaria de Paranormal Activity para Comunicador del año 2009

El pomposo mundo de Hollywood lo dominan las megaproducciones. Desde el año 2005, el presupuesto medio de una producción de Hollywood supera los 50 millones de dólares y del top11 de los máximos presupuestos ningún film ha bajado de los 200 millones. Hay estrellas que cobran el oro y el moro por apariciones de minutos, durante la décima temporada de Friends los actores protagonistas ingresaban un millón de dólares por capítulo. Parece increíble que sin un buen elenco de actores y grandes presupuestos se pueda ni si quiera llegar a proyectar un film en las salas. Pues resulta que el cine independiente se ha colado en la fiesta de la gente cool. Paranormal Activity, con tan solo 15.000 dólares de presupuesto ha logrado, no solo proyectarse, sino superando en la lista de taquillazos a la todopoderosa SawVI en la semana de su estreno.



¿Cómo se logra tal impacto mediático para meter un boqueron en el estanque de los tiburones y que éste triunfe? Muy sencillo: Internet. Vía el boca oreja (o pc a pc) la gente fue conociendo que una película independiente buscaba apoyo en su website para salir a la luz en los cines. El director, pedía que vía el website eventful.com los fans pidieran la proyección de la película en el cine. El movimiento fue ganando adeptos . Se proyectó inicialmente en 13 cines de todo EUA, gran éxito. El fenómeno Paranormal Activity crecía y crecía: de 13 salas a 33, 160, 600, 1.945, a cualquier rincón del país. más de 1 millón (1.000.000, en números impacta más todavía) de personas llegaron a pedir la película en su cine habitual. En tres meses ha recaudado en EUA más de 100 millones de dólares que, contrastado con el presupuesto de 15.000 del que se disponía, resulta ser la película más rentable de la historia del cine.

La expansión sigue por el resto del mundo, en España ya supera las 240.000 peticiones. Una auténtica onda expansiva conseguida a partir de un plan de comunicación a gran escala con un éxito más que contrastado.

Por todo ello, el proyecto de Paranormal Activity debe ser considerado digno candidato al premio del Comunicador del año 2009.