L'apagada analògica provocarà una fragmentació de les audiències

L’estudi sobre el panorama audiovisual que l’Entitat de Gestió de Drets de les Productores Audiovisuals (EGEDA) sol realitzar anualment mostra dades sobre els anys 2007 i 2008. Segons aquest estudi, l’evolució del panorama audiovisual espanyol dels dos anys previs a l’apagada analògica de 2010 no mostra canvis evidents en els hàbits de consum, però avança clarament com l’augment d’oferta dels pròxims mesos provocarà un repartiment de les audiències que no superarà el 8 o el 9 %.

Els espanyols passen cada vegada més temps davant del televisor (227 minuts el 2008). Respecte del ranking mundial, Espanya ocupa el vint-i-cinquè lloc, mentre que Estats Units el vuitè. Entre els espanyols, el grup més majoritari de consumidors de televisió són els jubilats i el dia que més es veu la televisió és el diumenge.
Es destaca, sobretot, la tendència a reduir el cinema espanyol, que representa un 9% mentre que les projeccions nordamericanes representen un 69% del total. Tanmateix, cal dir que tenen molta més altres productes de ficció com sèries, ja siguin de gran pressupost o microespais que se situen abans de la sèrie. Actualment, les audiències que se situen entre un 15 o 16% amb prou feines arribaran al 8 o 9% pel fet que hi haurà molts més canals i l’oferta es multiplicarà. Fins i tot, s’ha arribat a calcular que cada comunitat autònoma arribarà a tenir 40 canals de TDT. És positiu que augmenti l’oferta de continguts, però per altra banda, caldrà veure si d’aquí a un any les cadenes podran pagar el que paguen ara per una sèrie, perquè no tindran la mateixa publicitat. En aquest sentit, per tant, cal afegir que les formes de producció han de canviar per tendir a l’especialització, tal com succeeix amb la televisió de pagament, sinó a la llarga aquesta disminució dels pressuposts poden repercutir en la qualitat de la programació que oferiran els diferents canals de televisió.

El funcionament d'un rotatiu: edició constant

El funcionament intern d’un diari pot semblar senzill, però requereix d’una organització i coordinació extremes. De forma diària es duu a terme el mateix procés, la mateixa rutina periodística.

Les empreses dels mitjans s’organitzen de forma esquemàtica i diferent segons el mitjà, a través d’organigrames. Jo em centraré en la premsa, la qual presenta un esquema organitzatiu format per l’editor, propietari de l’editorial; el director, responsable primer del producte; el sotsdirector, responsable de grans àrees com fotografia, disseny, correcció i impressió; el redactor en cap, coordinador de la redacció; el cap de secció, responsable de cada àrea temàtica i, finalment, el redactor.

Com he esmentat abans, la rutina periodística es produeix cada dia, i la podríem definir com un procés redaccional de productes informatius. Habitualment, en una redacció tenen lloc tres reunions diàries, on la primera és de redactors i es fa al matí, la segona pertany a producció i és al migdia, i per últim, la de verificació i edició, que es fa al vespre-nit.

Vull destacar un reportatge del programa de TV3 Entre línies, de fa tres anys, on podem veure com funciona la redacció del diari La Vanguardia, aprofitant els seus 125 anys.

Tot i que aquesta entrada no aporta cap novetat, trobo de gran interès el visionat del documental, ja que ens apropa a una situació que es dóna també avui dia, per que la dinàmica de treball segueix sent la mateixa.

http://www.tv3.cat/videos/200108208

"El Punt" compra el diari "Avui"

El passat 27 de novembre es va publicar la notícia de la totalitat de la compra del diari Avui per part d'un altre diari, El Punt. Aquesta compra no es veia venir i va sorprendre tot i l'etapa dolenta que estava patint l'Avui al haver tingut quatre directors en dos anys i al estar passant per uns moments de dificultats econòmiques i empresarials. A més, fa poc més de dos mesos la plantilla de treballadors del diari va rebre la noticia que es veurien sotmesos a un Expedient de Regulació d'Ocupació.

Tal com ha afirmat el nou director del diari Avui i alhora director de l'edició de Girona d'El Punt, Xevi Xirgo, aquesta compra no durà a terme una reducció de plantilla, mantindrà el titular del diari Avui i s'adreçarà al mateix públic.

En un primer moment sembla que aquesta compra no intervindrà negativament en el funcionament de tots dos diaris, tot i que no sé fins a quin punt és bo que un mateix grup s'encarregui de dos diaris.
Això pot ser indici que a partir d'ara, a causa de la crisi, hi haurà més mitjans de comunicació en mans de les mateixes persones? En certa manera, això és inevitable ja que a vegades no es troba cap altra sortida, però alhora pot arribar a ser negatiu ja que no hi haurà tanta competència, element necessari per al funcionament i la innovació dels diaris, així com per al mercat.

Avaluar el Virtual European Parlament

Per si no en sou conscients, el passat 24 de novembre i després de dos anys de tramitació, l’Eurocàmera va aprovar el Telecoms Package per 510 vots a favor, 40 vots en contra i 24 abstencions en la localitat francesa d’Estrasburg.

Ara, desprès de la Mega conferencia del Virtual European Parliament (VEP), un projecte finançat per eParticipation - un programa que vol fonamentar la participació política dels ciutadans a través de les noves tecnologies, del passat 18 de novembre en el centre Citilab de Cornellà de Llobregat i desprès d’esser aprovat, el VEP posa a l’abast als ciutadans la possibilitat d’avaluar-la.

"KHM memori" és un grup d'investigació i una consultoria de la Katholieke Hogeschool Mechelen. Aquest ofereix un qüestionari on podem valorar el Virtual European Conference. Us ofereixo l'enllaç on e troba aquest questionari:

http://www2.memori.be/enquete/index.php?sid=42776&lang=es


Feu-lo. És gratuït, no us ocuparà res de temps. Gràcies per col·laborar amb el projecte.

La dignitat de la premsa

El passat dijous 26 de novembre es va produir un fet insòlit en el nostre país. Dotze diaris catalans van escriure una editorial conjunta, encara que redactada només pel diari La Vanguardia i El Periódico, anomenada La dignitat de Catalunya on es queixaven dels retalls que s’estan fent a l’Estatut de Catalunya, aprovat l’any 2006 pels ciutadans, en el Tribunal Constitucional. Aquesta unió de forces ha donat molt que parlar en els últims dies, no només pel contingut sinó també per la forma, i segur que això no quedarà aquí. Els mitjans més nacionalistes han defensat l’acció d’aquests diaris mentre que, els diaris nacionals es queixen de que fent aquesta iniciativa volen influir tant en l’opinió pública com en la decisió final.

En quant ha contingut, l’editorial es queixa de les grans retallades que està duent a terme el Tribunal Constitucional en un Estatut que ja està aprovat pels ciutadans. Tal i com ells diuen és la primera vegada en la història de la democràcia que desprès de ser aprovada una llei pels ciutadans l’Alt Tribunal es pronuncia sobre ella. Tampoc s’entén perquè no accepten la paraula ‘nació’ com a definitòria de Catalunya quan en l’article 2 de la Constitució s’accepta que “Espanya està integrada per regions i nacionalitats”. D’aquest tipus de decisions és d’on surt el debat sobre si els jurats del Tribunal Constitucional no estan massa influïts per les seves pròpies idees a l’hora de parlar sobre l’Estatut de Catalunya. I com aquest debat està al carrer i la polèmica també, trobo acceptable que els diaris se’n facin ressò i ho publiquin perquè tothom ho sàpiga.

L’altre tema controvertit és la forma en que van expressar la seva opinió. Alguns mitjans, sobretot nacionalistes, consideren que el fet de posar-se d’acord per publicar la mateixa editorial és una manera que tenen per influir en la població. Però jo crec que una gran part de la importància que tenen els mitjans en el món actual és gràcies a aquesta força que tenen per influir en l’opinió pública. Qualsevol mitjà, ja sigui escrit o audiovisual, amb el simple fet d’escollir quines notícies entraran en les seves publicacions, l’ordre d’aparició a partir de la importància que li atorguen i la manera de tractar-les ja estan influint en el que la gent pensarà. Un mitjà mai podrà ser totalment objectiu. Aquests mateixos mitjans, els que es queixen de la influència que els diaris catalans volen causar en la població, han de saber que pel simple fet d’estar publicant aquesta notícia ja estan fent el mateix que els diaris acusats.

Tot i això, fora d’aquesta polèmica, hem de tenir ben clara una qüestió. Podem estar més a favor o en contra de la opinió que aquests dotze mitjans van expressar però el que mai podem oblidar és que en aquest país existeix la llibertat d’expressió. Tots els mitjans de premsa i totes les persones poden dir el que pensen sense la por de ser censurats. Els mitjans nacionals poden estar en contra d’aquesta iniciativa però no poden queixar-se perquè l’única cosa que estan fent és expressar una opinió, que d’altra banda està molt estesa en el territori català.

La Marató de TV3 compleix anys lluitant de nou

La Marató de TV3 presentarà el proper 13 de desembre la seva divuitena edició per recaptar, una vegada més, fons en la lluita contra alguna malaltia, aquest cop, les malalties rares. Amb aquestes campanyes solidàries anuals es pretén sensibilitzar sobre la importància de la col·laboració i cooperació ciutadanes.

La Fundació que duu el nom d’aquesta iniciativa ha comptabilitzat al llarg de les edicions una recaptació de més de 82 milions d’euros que han estat invertits en ciència i investigació.

Albert Sáez, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i professor de la facultat, ha fet un balanç positiu davant els mitjans sobre el projecte, que enguany acompleix la majoria d’edat amb un èxit assegurat.

Pel que fa a la tria d’aquest any, les malalties rares o minoritàries es basen en un grup de patologies greus i desconegudes amb tractaments escassos i ineficients que gaudeixen de pocs recursos destinats a la investigació. Aquestes malalties, la majoria degudes a alteracions genètiques, afecten a un grup de persones minoritari –la majoria nens-, solen ser cròniques i degeneratives i provoquen un alt índex de mortalitat. A Catalunya hi trobem unes 400.000 persones afectades.

Així doncs, està prevista l’organització, per arreu del territori català, de múltiples actes de suport popular a La Marató juntament amb la col·laboració de milers de voluntaris que any rere any s’ofereixen per a tirar endavant un projecte tan humà com és aquest.

La Marató de TV3 serà anunciada als mitjans de comunicació sota l’eslògan “Vull saber contra què lluito”, tant encertat com l'anunci, que com a cada edició, fa posar els pèls de punta.

Petits gestos que ajuden a millorar

Qui diu que no és còmode viatjar amb transport públic? Que si fa mandra, que si aniré més ràpid amb el cotxe, que si és car anar amb tren...Mentida! Tots estem d’acord amb que el tren, per exemple, moltes vegades va amb retard i no funciona com hauria de funcionar, i és aleshores quan tenim l’excusa perfecta per a queixar-nos. Donant aquest motiu, molta gent s’escapa d’anar amb transport públic i prefereix gastar-se diners amb gasolina. Que no ens adonem que fent servir el transport públic estalviem molts diners? Si per exemple comparem el viatge amb tren i amb cotxe des de Mataró fins a Barcelona, el primer tan sols costa 4 euros i escaig. Però és clar, al ser diners en efectiu ja a tots ens fa mandra pagar-los, però en el que no ens parem a pensar és en que gastem molt més en gasolina tot i no tenir la necessitat d’omplir el dipòsit durant aquest trajecte. I no és només això, sinó els molts accidents de trànsit que ens estalviaríem si tots ens acostuméssim a fer servir el transport públic més sovint, i la reducció de contaminació que això comportaria, tot i no ser-ne conscients. La Generalitat de Catalunya ha tret una campanya publicitària anomenada “LA REVOLUCIÓ DELS PETITS GESTOS HA COMENÇAT”, amb la qual pretén incentivar l’ús del transport públic dels ciutadans, entre d’altres. Que si han aconseguit resultats amb això? Oi tant! Des que va sortir aquesta campanya s’ha aconseguit reduir un 53,8% els accidents de trànsit. Molts podríem pensar que es tracta de casualitat, i podria ser, però l’altra manera de pensar-ho és que amb això la Generalitat de Catalunya ha aconseguit evitar aquests accidents.

Sempre s’ha tendit a considerar la publicitat de la Generalitat de Catalunya, igual que la del Gobierno de España, com a publicitat “absurda” o innecessària, amb la qual ningú hi para atenció. I ara? Aquesta campanya és un clar exemple de que el que pretenen és fer entendre situacions quotidianes i del dia a dia per ajudar-nos a millorar-les: l’objectiu d’aquesta campanya en concret és conscienciar la ciutadania sobre la necessitat d’evitar l’ús del cotxe a la ciutat a favor de l’ús del transport públic i altres modes de transport més sostenibles. A més, aquesta vegada han trobat la manera de cridar l’atenció, tant pel que fa a la música com a les imatges de l’anunci, i el resultat està sent positiu. No entren més ganes ara d’usar el transport públic?

Citilab: Debate abierto por la Europa 2.0

Jóvenes estudiantes de Cataluña, Suecia y Bélgica, apoyados por los eurodiputados del Parlamento Europeo –entre ellos, el profesor de la facultad de comunicación(Blanquerna) Josep Sort- debatieron sobre si la Unión Europea dice sí al Paquete Telecom, es decir, a las libres descargas en la red y la nueva ley que lo impediría.
Sabiendo de la ingenuidad de los jóvenes estudiantes en su uso diario de la red y la necesidad de acudir a todo tipo de descargas para uso universitario, no es de extrañar que se abriera un debate en la que ellos eran los protagonistas.
La conferencia fue el pasado miércoles 18 de noviembre en el centro de Cornellà, concretamente en el Citilab: Centro experimental de convergencias entre a la nueva generación de Internet y la de proyectos de la Sociedad de Conocimiento.
Se hizo a través de una megaconferencia vía streaming con proyectores conectados entre distintos centros de Suecia, Bélgica y Cataluña.
La finalidad era debatir sobre el Paquete Telecom y los riesgos que supondría que entrara en vigor, pues la mayoría de estudiante(por no decir todos) estaba en desacuerdo. Consideraban que era una medida extrema que, por cualquier descarga; música, documentos, libros, etcétera, te penalicen con la suspensión de Internet temporalmente. O así lo resumiríamos de manera breve y sencilla.

Parece que los Eurodiputados están dispuestos a proteger los derechos y libertades fundamentales de sus internautas. Pero no será fácil, en frente tienen principalmente a industrias online que luchan contra el hurto digital, como la piratería entre tantos.

Un “tractament” desmesurat per la grip A

La Grip A, o grip porcina com s’anomenava al principi, va aparèixer al nostre món a l’abril d’aquest mateix any. Es va començar a conèixer a Mèxic, on es va patir una onada de contagis molt alta durant el mes de maig. Això ens va fer creure que tornaríem a les grans epidèmies com la grip espanyola de principis del segle XX. Estàvem apunt de viure la primera pandèmia del nostre segle, o això es el que ens donàvem a entre els mitjans de comunicació.

És totalment normal i comprensible que davant un fenomen desconegut les informacions i les notícies es magnifiquin per la por. No sabíem el que se’ns podia venir a sobre i com diu el refrany, más vale prevenir que curar. Però ara, gairebé set mesos després, quan ja hem vist que aquesta grip no és gaire diferent a l’estacional, fins i tot ens han afirmat que és menys mortífera, per què ens segueixen informant amb tanta insistència? A Catalunya han mort 18 persones a causa d’aquesta grip durant els últims mesos. Una xifra relativament baixa si la comparem amb les morts que es pateixen cada hivern per la grip estacional.

Ara coneixem gairebé totes les facetes del virus H1N1. Fins i tot, moltes persones del nostre voltant que l’han patit ens poden explicar que no és tant diferent a l’estacional. Si la població ja sap totes aquestes coses, com és que seguim informant de cada petita incidència que provoca? Donar-li tanta importància en els informatius només provoca que la grip A sembli més perillosa del que realment és.

D’acord que vivim en una societat sobreinformada i que, aquesta saturació ja entra dintre de nostre dia a dia normal. Tot i això, s’hauria de començar a plantejar el fet que, si parlar tant de la grip A provoca una por i un malestar infundats a la població, per què no intentem donar-li la importància que li pertoca? Informem-ne sí, però amb seny.

Reflexió sobre el periodisme actual

Fa un temps, un bon amic periodista(ex alumne de la facultat) em va passar aquest fragment literari de Juan Luis Cebrián que parla sobre la situació actual del periodisme. L'he recuperat i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. És un text llarg però, sincerament, val la pena. He destacat, tal i com ho fa El País, algunes reflexions de Cebrián que m'han semblat interessants i que, segurament, són totalment acertades perquè analitza i reflexiona sobre el món del periodisme en el context actual.

Reporteros y columnistas se reclaman del pueblo llano, pero luchan por los placeres y dignidades de la corte. Actualment, els periodistes estan venuts?

En Internet, las noticias se mezclan con rumores, engaños y fantasías; Se ofrecen gratis. Tothom té la llicència de fer-se anomenar "periodista" simplement per narrar uns fets determinats?

A L'HOMBRA DEL SEU ARBRE

En aquesta fotografia apreixen els quatre protagonistes de la meva història: els germans Rahmet i els germans Jahlim. Tos quatre es coneixen desde que eren petits ja que les seves famílies sempre han estat molt unides. Es podria dir que tots quatre són germans. Quan eren adolescents, un dia van anar a un gran arbre que hi ha fora de Bagdad i es van prometre entre tots que pasés el que pasés sempre serien amics, que mai es trencaria el vincle que els unia. Passat uns anys, els germans Rahmet havien heretat el negoci del seu pare, un petit restaurant, i l'havienmodernitzat i convertit en uns dels millors restaurants de la ciutat. Els Rahmnet havien prosperat económica i socialment. En canvi, els germans Jahlim continuàven treballant en la construcció, tal i com havien fet el seu pare i el seu avi. Tot i així, els quatre encara es veien sovint, i fins i tot, els Rahmet els hi havien dit als Jahlim si volien treballar amb ells al restaurant. Al cap d'un temps, un dia un dels germans Jahlim els hi va dir als Rahmet que, ja que l'exèrcit americà estava a punt d'arribar a la ciutat, seria millor que tanquèssin el restaurant per uns dies per tal d'evitar alguna desgràcia. Pero els Rahmnet no el van fer cas ja que consideràven que era una gran pèrdua de diners i que el restaurant no estava en situació de perill i que es trobava a les afores de la ciutat, molt a prop del camp on hi era l'arbre on anys enrere tots quatre havien fet aquella promesa. Però tal i com els Jahlim temien, un matí, molt aprop d'on es trobava el restaurat es va produir un atemptat terrorista on van morir tres militars americans. Al cap de pocs minuts d'explotar la bomba, mig exèrcit americà va arrivar a la zona i va decidir venjar-se destruint tot el que se'ls hi posava pe'l davant, inclús matar a ciutadans civils. Just en aquell moment els quatre amics es trobàven en el restaurant observant atemorits tot el que estava passant a fora. Va ser en aquell moment quan un dels soldats americans van entrar al restaurant i va començar a disparar a tothom qui es trobava allà. Per sort, tots quatre van poder escapar per la porta del radere del local i van poder fugir cap al camp. Però quan es pensaven que ja estava fora de perill va aperèixer un petit grup de soldats que estaben registrant els voltans de la zona. Va ser en aquell moment quan els quatre, conscient que anàven a morir, van decidir còrrer cap a l'arbre. Pocs minuts després van aparèixer els soldats americans i van disparar granades de fum per tal de no deixar escapar als quatre fugitius. Espantats, van decidir que no hi havia millor manera de morir que agafats de la mà a la hombra d'aquell arbre, el seu arbre, l'arbre dels quatre amics, l'arbre dels quatre germans.

"La mate porqué era mía"

Marcela Parra era una joven venezolana que había huido de su ciudad natal, Valencia, después de convivir durante más de quince años con Lorenzo Valera, el padre de sus tres hijos. Un hombre perturbado, con múltiples adicciones. Con los años, el carácter diabólico de Lorenzo, bañado de alcohol y drogas, había conseguido someter a su familia en el horror más profundo con sus continuas y injustificadas agresiones físicas y mentales. En 2007, Marcela decidió refugiarse en Caracas, huyendo del infierno, buscando de nuevo la felicidad y el olvido, junto a sus pequeños.


Caracas, Venezuela. 08:50 de una mañana soleada de mayo.


Con el tiempo justo, Marcela llega con su furgoneta oscura a la humilde escuela donde estudian sus hijos y dónde ella también trabaja como cocinera, después de recoger a dos de los amiguitos de sus niños. Marcela, baja del vehiculo y observa, como de lejos, se acerca una figura desaliñada que le resulta familiar. Los niños, aun en el coche, esperan asustados. El rostro de la joven empieza a cambiar a medida que se acerca ese hombre. "¡Es él!", exclama. Entre sollozos y pasos atemorizados hacia atrás, Marcela le ruega que se vaya, que la deje en paz. Sin mediar palabra, Lorenzo saca una pistola de su bolsillo y sin contemplaciones, dispara contra la mujer.

Los pequeños miran desde las ventanillas de la furgoneta como el cuerpo ya sin vida de la joven se desvanece y cae rendida al suelo bañada en un charco de sangre que va creciendo por segundos. Por su parte, Lorenzo, se acerca apresuradamente hacia la furgoneta. Abre la puerta y arranca a sus hijos, entre gritos, del vehiculo. El hombre huye con los pequeños dejando atrás una escena desoladora.

Corre Nahiara, corre!

Aquesta fotografia està presa durant la dictadura franquista. Al terra podem observar un munt de llibres tirats, són llibres republicans i en Català.
La Nahiara és una nena India de 8 anys, que degut a precària situació economica que travessen els seus pares en aquella època, ha hagut de deixar d'anar a l'escola. Un dia tornant cap a casa després de treballar, es troba amb la zona on els militars llençaven tots els llibres requisats abans de cremar-los. La Nahiara, que sempre ha estat una noia molt inquieta intel·lectualment, es para a tafanejar entre els llibres buscant alguna història interessant. Passent les hores, i la nena ha perdut la noció del temps. Està submergida en mil relats emocionants quan de sobte veu dos homes militars apuntant-la amb les armes, així que deixa els llibres i fuig corrent...

Plors i somriures units de la mà

Aquesta fotografia ha estat feta per Gen Yamaguchi pel St.Petersburg Time. En aquesta es pot veure a Dougie Mc Donald plorant sense saber per què. És autista i no sap utilitzar el vocabulari correcte per expressar allò que sent. Janet McDonald és la seva mare i la dels seus dos germans, un d'ell també amb autisme però més lleu. La vida de tots dos nens autistes és difícil ja que no poden expressar-se com els hi agradaria i molts cops semblen estar en un món apart, sense voler-se relacionar amb els demés.

Era una tarda d'estiu d'un diumenge qualsevol quan la mare els va proposar a Dougie i als seus germans anar a la piscina més propera, la qual es trobava a tan sols 10 minuts en cotxe. L'alegria dels nens va ser enorme ja que normalment els diumenges es quedaven donant voltes per casa sense res concret a fer, fet que feia que es cansessin i posessin nerviosos de seguida. La mare necessitava distreure als seus fills i veure'ls feliços després de les dificultats i els problemes que havien patit els últims anys, sobretot des de que va morir el seu marit. La seva pèrdua va ser un moment difícil per a tota la família ja que no tan sols se n'anava una persona estimada sinó que a més a més, se n'anava una gran ajuda per a l'educació dels seus fills.
Un cop es van haver posat el banyador, van pujar al cotxe i de seguida van arribar a la piscina on hi havia més famílies. Al veure a tanta gent, Dougie es va posar nerviós, però un cop va llençar-se a la piscina va sentir-se més lliure. Va estar dues hores jugant a l'aigua i a la gespa amb els seus germans i la seva mare. Aquell dia no sabia perquè però estava content, se sentia feliç.
A la tornada cap a casa, la mare els va preguntar als nens com s'ho havien passat i tan sols van respondre les dues filles. Dougie no va dir res, tan sols mirava per la finestra. La mare, mentre conduïa li va a tornar a preguntar com s'ho havia passat i ell es va posar nerviós i la va escridassar. La mare, cansada després de tota la tarda estant jugant amb els seus fills i vigilant-los, es va sentir malament, però no li va dir res i va continuar conduint fixant la mirada a la carretera, per on no hi circulaven gaires cotxes i on a banda i banda hi havia cases amb jardí on es veia a famílies que semblaven "normals" i sense problemes, compartint aquella tarda de Sol.

Dougie es va sentir malament al haver escridassat a la mare, no pel fet d'haver elevat el to de veu, sinó perquè no entenia el per què ho havia fet. Així, mentre mirava per la finestra va començar a plorar al sentir-se desamparat i incomprès en molts moments, inclús per ell mateix. No va girar el cap en cap moment per no fer sentir més malament a la mare i va intentar plorar en silenci. Tanmateix, la mare, que ja el coneixia i s'imaginava el què li passava, li va agafar la mà i li va donar un petó. En aquell precís instant, els plors de Dougie es van sentir ja que es va emocionar al sentir-se acompanyat i recolzat en aquells moments. La mare va somriure i va enxegar la ràdio per escoltar un CD de cançons infantils què els hi agradava als nens, mentre pensava que els seus fills eren el millor què li havia passat a la vida.

El error del capitán McGuire

Eran ya cuatro los días que llevaban el capitán McGuire y su destacamento por las praderas de Ajingo. La colonización de Kenia iba viento en popa y la unidad de 25 soldados de infantería ligera avanzaba a ritmo constante hacia el poblado massai de Kamal, a apenas 70 kilómetros de su posición, donde, según los altos mandos, se encontraba recluída gran parte de la resistencia autóctona. McGuire llevaba apenas 2 semanas en Kenia pero no quería que pasaran 2 más. En Bristol le esperaban sus dos amores: Su mujer y la pequeña Mandy, recién nacida, un mes antes de que su madre saliese de cuentas. Acabar con la resistencia en Kamal supondría un duro golpe sobre la mesa y un posible regreso a casa antes de lo esperado.

El paso por las colinas se hacía pesado. La hierba alta cansaba más de lo habitual las piernas y el sube y baja de las valles no colaboraban tampoco. En el falso horizonte, que separa el punto más alto de la colina con el cielo, se empezó a vislumbrar una fina línea negra que asomaba coquetamente. El cielo estaba ligeramente nublado, tamizando la luz solar, aún así los rayos de luz obligaban a McGuire a cerrar ligeramente los ojos para observar que era eso. De repente, como si de la niebla en las montañas rocosas se tratara, una ola de negros armados con arcos inundó el valle. Bajaban veloces y dispersos, disparando salvas hacia el cielo, cubriéndolo casi por completo de proyectiles en movimiento. McGuire no había previsto una emboscada. Tenía la victoria tan al alcance de su mano que trató de cogerla un palmo antes. Los guerreros massai se aseguraron de que no quedara un solo soldado británico que recordara a los suyos tal error.

Crèdits de la fotografia:
Yasuyoshi Chiba, Japó, Agència France-Presse.

Matar per no perdonar

Una de les fotografíes que més em va impactar és una de Lissette Lemus, de El Salvador, en la qual s’aprecia el final fatal de la vida de Petrona Rivas. La protagonista d’aquesta trágica història era mare de dos fills, un nen i una nena, els quals havien rebut la millor educació que la seva mare els havia pogut oferir, ja que per falta de diners, no era la que ells haguessin desitjat. El fill de Petrona, Luís, de 17 anys, s’anava tornant cada vegada més agressiu a mesura que anaven passant els anys, però ella no sabia pas quin era el motiu de la seva violència i mal caràcter. Tots els caps es van lligar quan un dia la germana petita de Luís, Valeria, va trobar-se al seu germà al carrer amb una coneguda banda criminal, amb la qual resultava que s’havia ajuntat. La tristesa i la impotència que va sentir Petrona quan se’n va assabentar no es pot expresar amb paraules, se sentía abatuda i perduda. Fruit de la desesperació, i veient que Luís no reaccionava i arribats al punt que fins i tot intentaba agredir a la família, Petrona va decidir tancar el seu fill a un internat…però en el que no va pensar va ser en les conseqûències que això podria tenir.
Ja havia passat una temporada des de que a casa eren un menys, i tot va succeïr de manera gens esperada i en el moment menys esperat. Un dia com qualsevol altre, Petrona portava a Valeria a l’escola, i el que ella no sabia és que aquella seria la última vegada que veuria la seva filla. Va ser tornant cap a casa quan Petrona va ser assassinada per la banda a la qual el seu fill formava part, a la cantonada de la mateixa escola: va ser disparada per l’esquena al mig de la carretera, des de la furgoneta del líder de la banda. Es diu que els motius de l’assassinat són ben clars: la banda criminal de Luís mai no va perdonar que Petrona l’hagués internat.

World Press Photo 2009

El CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) acull per cinquè any consecutiu una de les exposicions itinerants de fotoperiodisme professional més importants del món, el World Press Photo. Abans de parlar-vos de la fotografía que he escollit, m’agradaria que veiessiu aquest video sobre l’exposició, que us pot semblar interessant, tot i ja haver-la anat a visitar.

Atajo a la locura

Cauco Masaneiro lo tuvo todo; una mujer espléndida, una hija preciosa, gozaba de salud y, a parte de un buen trabajo, dinero a raudales. Su personalidad era única; ingenuo, orgulloso, con sentido del humor y de conocimientos misteriosos. Además, desprendía felicidad, deleitaba a su esposa con detalles de romántico galán -que no empalagosos-, mimaba a su hija con el cariño más puro y la miraba con una ternura en los ojos casi enajenada. Encima, a sus amigos los impregnaba de ácidos e ingenioso piropos siempre que se le brindaba la ocasión. En definitiva, había creado una alegre atmósfera tanto en casa como en el trabajo comparables a las grandes películas de utópico final feliz.
No en vano, para Cauco Masaneiro, su historia daría un giro de 180º que le llevarían a situaciones insostenibles. Pues como se muestra en la fotografía acabó solo, hundido en la tristeza y deambulando las calles que, tiempo ha, le respetaban. Ahora, oculta su rostro. No se atreve siquiera a mirarse en el reflejo, a mostrarse ante el mundo, ni a fijarse en quienes le rodean.

PD: La fotografía es de Carlos Cazalis(México) para Corbis. Quien triunfó en la categoría Historias con esta imagen de un sin techo en la ciudad de San Pablo, Brasil.

Els fills de l'ombra: els albins de Tanzània

Fotografia: Mwanaidi Mwinyiarida i la seva amiga Selena Robort, en una classe de l'escola primària Mitindo, al nord de Tanzània.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha acollit per cinquè any consecutiu l'exposició anual World Press Photo, organitzada per la Fundació Photografic Social Vision. Aquesta exposició és coneguda mundialment com la principal mostra itinerant de fotoperiodisme. Com cada any, un jurat internacional independent, format per tretze membres, és qui ha escollit les fotografies guanyadores de les onze categories, enviades per fotoperiodistes, agències, diaris i fotògrafs de tot el món.

La fotografia que he escollit forma part del reportatge gràfic guanyador del segon premi de la categoria de temes contemporanis, realitzat pel periodista suec Johan Bävman. La fotografia en qüestió mostra la imatge de dues nenes africanes, una de les quals és albina, a l'escola primària Mitindo, situada al nord de Tanzània. El motiu pel qual he escollit aquesta fotografia suposo que es troba en l'emoció que m'ha provocat el sol simple fet de veure-la: tendresa cap aquestes dues nenes; però alhora un certa sensació de malestar ja que tot i l'alegria i la complicitat que traspuen els seus rostres, el cert és que a totes dues els espera un futur incert, sobretot a la Selena, la nena albina.

La Selena és una nena de vuit anys alegre i molt entusiasta. Li agrada molt dibuixar. A l'escola no és estrany veure-la amb un bastó a la mà, que utilitza per a fer dibuixos a la sorra durant l'hora del pati, junt amb la seva estimada amiga Mwanaidi. De fet no fa gaire temps que viu a l'escola Mitindo, situada al nord de Tanzània. I és que com la gran majoria de nens que hi viuen, no hi va anar a parar per casualitat.
La Selena no és com la resta de nens africans. Tots els nens neixen amb la pell molt fosca i amb uns ulls i uns cabells negres com el carbó. Ella en canvi va néixer amb la pell molt clara, gairebé més blanca que la llet i els cabells rossos com la palla. Aquest fet l'obliga a haver d'estar gairebé sempre sota cobert, sortint de casa només en hores molt determinades. I és que l'Àfrica no és un bon lloc pels albins. Aquesta alteració hereditària fa que siguin molt propensos a patir càncer de pell i per tant, els és molt difícil adaptar-se al clima, ja que han d'evitar l'exposició a la llum del sol intensa.
La Selena tenia dos germans grans i una germana més petita. Ella, per sort o per desgràcia, va ser l'única que va heredar la malaltia del seu pare. Tots cinc vivien amb els pares en una caseta molt petita situada als afores de Dar es Salaam. El seu pare es guanyava la vida repartint carbó, cosa que aportava prous ingressos per a poder tirar endavant tota la família. La Selena no podia anar a escola a causa de la seva malaltia, no obstant, cap a la tarda, així que baixava prou la llum del sol, es reunia amb un mestre que li ensenyava a llegir i a escriure.
Tot anava bé fins que un dia va passar una cosa que els va canviar completament la vida d'un dia per l'altre. Un vespre, el pare de la Selena ja no va tornar mai de la feina. L'endemà mateix, van trobar el seu cos sense vida estès a terra, amb totes dues cames amputades, prop de la fàbrica on treballava. Encara que sembli impossible, desgràcies com aquesta són el pà de cada dia de la gent com la Selena. L'ètnia africana encara exerceix tradicions que es remunten diversos segles enrere. Un exemple n'és la bruixeria, de la qual se'n deriven tot un seguit de creences. Una d'elles és que les pocions preparades amb parts del cos d'albins, aporten sort i prosperitat. Cal tenir en compte que en un país on la vida és tan precària, absolutament tot es troba endarrerit en el temps, fins i tot la mentalitat de les persones.
Després de la mort del pare, la família de la Selena es va quedar sense res. La seva mare va haver de posar-se a treballar, els seus germans grans també. Ella passava moltes hores sola a casa seva, ja que no podia sortir a causa de la seva malaltia. Més endavant, després de patir un ensurt que gairebé li va costar la vida, la mare de la Selena va decidir enviar-la a l'escola Mitindo, on ofereixen protecció i asil als nens albins. No va ser fàcil separar-se d'ella, però era la única solució per a assegurar la seva supervivència. Dar es Salaam ja no era un lloc segur per a ella, i menys ara que el seu pare ja no hi era.
Ja fa un any que la Selena viu a l'escola, i tot i que segueix immersa en la pobresa, ara ja pot somriure sense por. Per primer cop a la vida es troba en un entorn on l'accepten tal i com és, i on, a l'ombra del dia, ha trobat per fí el seu lloc. Ja no ha tornat a saber res més de la seva mare i els seus germans, però en té prou amb saber que és allà gràcies a ells, que sense aquesta oportunitat el més segur és que s'hagués mort.

Una acció que pot "costar" la fiabilitat

Aquest mateix any, va sortir a la llum una noticia que va posar en evidència a la fins aleshores respectada columnista del diari The New York Times i guanyadora del Premi Pulitzer de 1999, Maureen Dowd.

Tal com va publicar el diari El Periódico el 20 de maig de 2009, la columnista en qüestió va haver de demanar disculpes per copiar un paràgraf a un "bloguer". Se la va acusar d'haver copiat a Josh Marshall, autor del blog i del paràgraf escrit a la web Talking Points Memo que parlava sobre la guerra d'Irak i el comportament del president George Bush.
La justificació de Maureen Dowd es va basar en afirmar que no és il·legal i per tant, està permès, escriure literalment 45 paraules que li havien dit en una conversació, que és el què va fer ella.

A partir d'aquesta noticia un es planteja quantes més noticies es poden haver copiat literalment d'altres pàgines web o d'escrits, adquirint-les com a collita pròpia. Sens dubte, s'han de tenir els ulls ben oberts per tal que no et succeeixi això. Això no vol dir que aquesta columnista sigui culpable d'haver-ho fet, perquè resulta estrany pensar que algú que està en el punt de mira de tanta gent i de tanta competència del món de la comunicació, concretament del periodisme, s'atreveixi a copiar un paràgraf sencer d'algun desconegut, però que està penjat a una web que pot veure milions de persones. És per això que pot ser que Maureen Dowd realment cregués que sí que podia fer això, tot i que si molts professionals de la comunicació l'han criticat per haver-ho fet, perquè no és legal i professional, com és que ells sí que sabien que això no es podia fer i ella, d'altra banda no?

La resposta potser és simple i es deu a un error humà o potser és més complicada. Tot i així, s'ha d'anar amb compte amb allò que escrius, ja no pel fet que t'ho puguin copiar (que en molts casos ni sabrem que ha succeït), sinó perquè tu no siguis el que copia. Sens dubte, per escriure articles d'opinió és necessari tenir fonts i informar-se prèviament del tema que es vol escriure, així com consultar diferents punts de vista, però sempre des d'un punt de vista professional i, per tant, utilitzant aquestes informacions de la manera adequada i elaborant un escrit amb llenguatge propi, tot i que aquest estigui basat en altres afirmacions.

Sembla que les coses mal fetes sempre surten a la llum. Maureen Dowd ha passat de ser una columnista coneguda pels seus articles brillants a una "copiadora" d'informació que posa en evidència i en el punt de mira tots els seus altres articles. Potser un "possible" error li ha tret la fiabilitat de tota la seva carrera professional i inclús l'ha posat en evidència com a persona pel què fa a la moralitat i la ètica.

Fotografia de Giulio di Sturco Primer premi en la categoria d’arts i entreteniment Model durant la setmana de la moda a la Índia

Deva va néixer a Nova Delhi en un slum de la ciutat. La seva infància va ser molt dura, ja que la seva mare estava malalta i des de molt petita va haver de treballar en una paradeta de fruita en un mercat de la zona per poder tirar endavant la seva família. Sempre somiava que un bon dia deixaria aquella zona de pobresa i marginalitat per obrir-se camí en el món de l’espectacle com una de les famoses estrelles de bollywood. Després de molts anys de patiment, la seva mare va morir i Deva va decidir marxar del slum i provar fortuna en el món de l’espectacle. Durant la seva estància a la ciutat va passar moltes penúries, ja que només havia aconseguit estalviar unes 1.440 rupies fent diverses feines a la vegada mentre intentava iniciar la seva carrera com a model. Al cap d’uns quants mesos, ja no li quedaven pràcticament diners per viure. Finalment, Deva va deixar el seu somni d’infància enrere i va aconseguir una feineta en una important botiga de saris al centre de la ciutat. La seva feina consistia en atendre a les dones riques que es podien comprar els magnífics saris de seda que es venien en aquell establiment. Un dia, Deva estava sola a la botiga i va decidir emprovar-se un magnífic sari de seda que havien portat el dia anterior per una clienta molt exclusiva. Va sortir de l’emprovador i, justament en aquell moment, va entrar un home molt elegant que es va aturar a l’entrada de la porta contemplant a la noia. L’home es va dirigir cap a ella i li va preguntar si era una clienta habitual de la botiga; Deva li va haver de confessar que no era una clienta que només era una dependenta i que per favor no li digués res al seu cap. L’home va somriure i li va dir que no es preocupes, que aquell negoci era del seu pare i que el seu secret mai sortiria a la llum, no obstant això, l’home es va quedar una estona observant-la i li va dir si li podia fer un favor. Li va demanar si volia fer de model per representar la botiga durant la setmana de la moda a la Índia que aquell any es celebrava a Nova Delhi. Deva es va quedar palplantada davant d’ell, no li sortien les paraules de la seva boca. L’home va esclatar a riure i, amb un to humorístic, li va dir que si aquella reacció significava un sí. Deva amb llàgrimes als ulls va moure el cap afirmativament. Després d’estar tant de temps cercant una oportunitat per veure el seu somni realitzat, quan tot semblava haver acabat, va aparéixer una oportunitat caiguda del cel que li va permetre deixar enrere una vida condemnada a la misèria.

La quarta Guerra Mundial

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha tornat a acollir per cinquè any consecutiu la World Press Photo, una de les exposicions anuals més importants de fotoperiodisme. Aquesta exposició es pot veure arreu de vuitanta ciutats i de quaranta països del món. L'exposició és un recull de fotografies fetes al llarg de l'any per reporters i periodistes de l'agencia World Press que han estat publicades per diaris, revistes i altres mitjans.

La fotografia que he triat és de Yasuyoshi Chiba, un freelance que l'any 2007 va estar a Kènia, que és on va fer aquesta foto. Aquesta ha estat guanyadora del primer premi en el apartat "gent a les noticies". Representa l'enfrontament entre la tribu massai i la kalenjin que es va donar a l'oest de Kènia el març d'aquest any. L'enfrontament va ser provocat per unes eleccions que van haber el desembre de l'any passat. Cal dir que després d'aquest enfrontament només és van ferir mortalment a 20 persones, fet destacat en un enfrontament d'avui en dia.

Any 2020. En aquest any els països emergents i subdesenvolupats segueixen essent els explotats, però aquests ja no tenen recursos ja que no n'hi han a la terra. Tota la energia ens ve de les excavacions d'heli que s'extreuen de la Lluna. A més, amb el gran avenç tecnològic ens ha fet desenvolupar-nos fins a tal punt, sobretot en l'àmbit de l'armament, que, des de la carrera per dominar l'espai, ens trobem en la següent situació: les grans potencies mundials s'estan amenaçant amb atacs nuclears. La tercera guerra mundial: l'enfrontament nuclear. La humanitat tal i com la coneixem ja és història. Actualment, l'any 2050 sabem que tot l'hemisferi nord només és un troç de terra despoblada i devastada i veiem una Lluna a torsos en el cel degut a una gran sobreexplotació. Per sort, el mateix sol segueix il·luminant el nostre planeta com des dels inicis dels temps. Així que, aquells països més inicials, rudimentaris i més "prehistòrics" són els que, després d'una guerra nuclear, han agafat les rendes del món. Aquests són els països que no s'hi van enfrontar, aquells països subdesenvolupats i del tercer món. Però ara hi ha una nova guerra: amb arcs i fletxes es dóna la quarta guerra mundial. Un dels dos bàndols d'aquesta guerra, el massai, defensa als emigrants de l'hemisferi devastat, prenen arcs i fletxes per contraatacar al bàndol sud hemisfèric, als kalenjin.

Indiferència davant la mort

L’exposició anual de World Press Photo s’està mostrant aquests dies al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), per cinquè any consecutiu. Els premis els atorguen tretze persones d’un jurat internacional i independent que premien les millors fotografies de fotoperiodisme de l’any anterior. Les fotografies que poden optar al premi són totes aquelles publicades en diaris, agències i revistes que mostren l’actualitat del nostre món. En total, les fotografies enviades participen en 11 categories diferents, dintre de les quals es donen tres premis.

La fotografia que jo he triat és d’Eraldo Peres (Brasil), que treballa per The Associated Press, i va guanyar el premi honorífic a la categoria de vida diària. En aquesta apareix un cos mort al mig del carrer d’un dels pitjors barris de Recife, a la costa nord-est de Brasil. Al voltant del cos sense vida hi ha un grup de joves adolescents i nens que segueixen fent la seva vida, rient, parlant o patint, però sense fer cap cas al cadàver, com si allò ja fos una cosa normal entre ells. És aquesta indiferència cap a un cadàver el que més m’ha impactat de la fotografia i també és la raó per la qual l’he escollit.

Thiago Franklino de Lima tenia 21 anys, estava a la flor de la vida, però ara no té res per endavant. Està al mig del seu carrer mort, brut i ensangonat. Feia només una hora estava passejant amb la seva germana pel carrer i sense cap previ avis, el van disparar per l’esquena. Eren tres nois de la seva mateixa edat amb els que lluitava pel control de drogues d’aquella zona de la ciutat. Es va despistar un moment, i allò és el que el va portar a la mort. No contents amb haver-lo disparat, els nois de la banda rival el van colpejar fins a la mort. Per assegurar-se que mai més els molestaria.

En el moment que van sentir el tret, totes les persones dels voltants van córrer a amagar-se a les seves cases. Fins i tot la germana del Thiago, amb la que ell passejava. Ja sap tothom com funcionen aquest tipus de coses. Per desgràcia passa massa sovint. Així que després que es fes el silenci, una bona estona més tard, van començar a aparèixer els curiosos. Qui és, a quin grup pertany, mirem si encara és viu. Moltes preguntes que es volen respondre per saber qui és ara la banda que controla el seu barri i, per tant, a qui ara han de tenir respecte. A més, també es té por que aquell cos sigui un familiar teu. Un cop els curiosos veuen que no els hi ha tocat a cap dels seus familiars esperen al voltant, fent la seva vida, com si no hagués passat res. Esperen a que arribin els familiars i coneguts del mort, qui recolliran el cadàver i l’enterraran amb tota la pena del món. Esperen que tot millori mentre no mouen cap dit. Però, sobretot, esperen que la pròxima vegada no els hi toqui a cap dels seus.

El poder de les xarxes socials

Actualment sembla impossible trobar algú que no formi part o que no hagi sentit mai a parlar de xarxes socials com Facebook, MySpace, Twitter, entre d’altres.

Facebook concretament, va néixer l’any 2004 com a una simple versió interactiva dels anuaris universitaris tradicionals. Marc Zuckerberg, estudiant de Harvard, va desenvolupar aquest projecte amb tan sols 19 anys com a una simple alternativa per a poder relacionar-se. Han passat cinc anys i avui, amb 24, Zuckerberg s’ha convertit en un dels multimilionaris més joves del planeta. Mentrestant, amb ni més ni menys que 150 milions d’usuaris, Facebook s’ha convertit en el vuitè país en població del món.

David Kirkpatrick, analista especialista en xarxes socials, va explicar aquest fenomen a la contra de “La Vanguardia” al gener d’aquest mateix any. “Facebook es un formidable instrumento para socializar con un enorme potencial político y social aún por desarrollar”, explica Kirkpatrick. I és que en la societat actual, l’èxit que obtenim depèn en gran part de la nostra capacitat per a relacionar-nos. “Quien se relaciona se enriquece y enriquece, y crece”, aquest és l’esperit de les xarxes socials segons David Kirkpatrick.

El que és molt clar és que actualment les xarxes socials com ara Facebook, tenen una gran capacitat d’influència en la població. Moltes empreses es dediquen a buscar informació sobre els seus candidats abans de contractar-los, fins i tot les universitats utilitzen aquest recurs durant els processos d’admissió. Malgrat aquests inconvenients, però, les xarxes socials representen un gran pas pel que fa la comunicació de masses. Barack Obama, per exemple, durant la seva campanya electoral, va aconseguir mobilitzar milions de persones en molt poques hores gràcies a la xarxa Facebook. De la mateixa manera, tota la publicitat que han perdut últimament tan la televisió com la premsa, ha anat a parar directament a les xarxes.

Així doncs, queda clar que en una societat basada en les relacions humanes, el potencial polític i ideològic de les xarxes socials per a el canvi i el progrés és enorme, tot i que encara queda molt camp per a explorar. Nosaltres, els joves, hauríem de aprendre a aprofitar al màxim aquests avantatges ja que ens poden ajudar molt a créixer en el futur, tan personalment com professionalment.

Crònica d'una mort anunciada

El CCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) acull per cinquè any consecutiu una de les exposicions itinerants de fotoperiodisme professional més importants del món.
El World Press Photo és una exposició anual que es pot veure en vuitanta ciutats de quaranta països. Així doncs, l’exposició és un recull dels fets històrics més importants de l’any i també de les millors fotografies presentades tant per agències com per diaris. Tot i que aquest any ha perdut el seu patrocinador, això no ha impedit que professionals i curiosos hagin assistit a gaudir de l’exposició.

D’entre totes les fotografies que s’agrupen sota onze categories diferents, m’ha cridat especialment l’atenció una de Lissette Lemus, una reportera gràfica de El Salvador. A més, cal destacar que va guanyar el primer premi de la categoria "vida quotidiana”. Allò que m’és m’ha impactat és la duresa de la imatge, com els nens miren a la mare d’un dels seus companys d’escola, Petrona Rivas que acaba de ser morta per una banda criminal. Es calcula que a El Salvador moren cada dia deu persones assassinades i la majoria són víctimes d’aquestes bandes.

Petrona Rivas és una jove de tant sols 20 anys ha viscut moltes desgràcies malgrat la seva joventut. Primer va morir la seva mare i es va haver de fer càrrec dels seus tres germans petits i, més tard, quan creia haver trobat la felicitat al costat del seu marit i de les seves dues filles, aquest va ser empresonat per tràfic de drogues i, novament, es va tornar a trobar sola per mantenir una família. Tanmateix, tot i haver patit molt, era una noia molt treballadora i amb una energia capaç de moure muntanyes, però el que no sabia és que acabaria pagant l’odi que havia acumulat el seu marit amb una banda que es dedicava al crim organitzat. Molts habitants del poble sabien que ella podia ser la següent víctima, però ningú va gosar dir-li res per por a posar en perill la seva vida.

Mentre acompanyava els seus fills a l’escola va notar que algú la seguia, però no va donar molta importància. Va deixar els seus fills com de costum i a uns dos-cents metres de l’escola va ser assassinada d’un tret per un dels sicaris de la banda. Mentrestant, els nens que es trobaven a la porta de l’escola contemplaven aquesta esgarrifosa escena.

Rere els ulls de Balingiin

La fotografia que he triat dels premis World Press Photo d’aquest any ha estat la de Tomasz Gudzowaty, guanyadora d’un tercer premi en la categoria d’esports.

En ella veiem un jove jockey mongol davant un cavall. La imatge va ser captada durant el Naadam festival, l’esdeveniment cultural, social i esportiu més important de Mongòlia.

He basat la meva tria en la bellesa de la imatge, procedent de l’expressió del nen i de l’estampa del cavall, en un segon pla; i en la importància de fer constar que conèixer diferents cultures és imprescindible per adonar-nos que no som el centre del món.

La història que trobem rere els ulls de Balingiin és la d'un nen de deu anys pressionat a abandonar els estudis per dedicar-se exclusivament a la ramaderia de la seva família. S'encarrega, concretament, de tenir cura del ramat de cavalls i cada dia passa hores pasturant per la muntanya tot sol. Però amb el temps, Balingiin ha creat un vincle especial amb un dels seus cavalls, a qui ha anomenat Dakhi. Des d'aleshores, nen i cavall s'han convertit en amics fidels i inseparables. Fins i tot participen cada estiu en les curses de les festes del poble, fet que el nen espera amb il·lusió durant tot l'any. Tot i això, el jove Balingiin ha d'acceptar amb profunda tristor que quan Dakhi creixi una mica més el seu pare el vendrà ràpidament, i molt més si demostra ser un bon cavall de carreres.

El tràgic destí de Selina Robort

World Press Photo és una organització independent que té com a principal objectiu promoure i recolzar la tasca dels fotògrafs de premsa professional. Cada any, aquesta organitza un concurs de fotografia i, en concret, al 2009 ha arribat a sumar un total de 96.268 imatges de 5.508 fotògrafs diferents.

Allò que m’ha portat a escollir aquesta fotografia és el fet que la cruenta situació dels albins a Tanzania s’ha convertit en un tema del qual tothom n’ha sentit a parlar però que poques persones han aconseguit conèixer del tot.

La tràgica història de Selina Robort, una noia albina de 9 anys d’edat, va començar abans que ella hagués nascut, abans que el seu pare i el seu avi haguessin nascut, va començar amb l’aparició del primer albí a Tanzania, on gairebé tots ells porten la mort escrita a la pell. Quan Selina va complir els 5 anys, la seva mare i dos dels seus germans van morir assassinats per altres individus negres, ja que a Tanzania es creu en la bruixeria i en que les pocions preparades amb parts del cos d’un albí proporcionen sort i prosperitat. Ara, Selina viu amb el seu últim germà, un any menor que ella, que no pot sortir de casa a causa dels tumors que li ha provocat la llum solar. Tanmateix, Selina arriba amb esperança i ganes d’aprendre a l’escola de primària Mitindo, on es troba al seu amic Mwanaidi Mwainyiarida, un nen negre de la seva mateixa edat. Mwanaidi ha tingut més sort que la seva amiga i actualment viu amb la seva àvia, la remeiera i doctora del poble. Per aquest motiu, Selina viu els seus últims anys com amiga de Mwanaidi, ja que al cap d’un temps aquest se sumarà a la “caça dels albins” com la resta de la seva família i dels habitants de Tanzania.

¿Telefonillo sin cable...o home cinema?

Hasta ahora la función de los teléfonos móbiles había sido clara y sencilla: un móbil servía para llamar y recibir llamadas, e incluso poder mandar y recibir mensajes. Pero, ¿en qué se ha convertido el teléfono móbil? En nuestros tiempos las últimas tecnologías han avanzado de forma fugaz, de manera que hemos visto en el uso de los telefonillos sin cable un cambio radical. Antes, una de sus características más básicas, que hacían que fuese cómodo y fácil de llevar, era el tamaño, que era pequeño, y cuando empezó a avanzar los móbiles eran cada vez más ligeros y de bolsillo. Pero parece que cuando más hemos avanzado no nos hemos encontrado con lo que esperábamos encontrarnos, que se supone que sería un micromóbil o algo semejante. Todo lo contrario: nos encontramos con un caso de extremismo total. Hoy en día los móbiles tienden a ser más grandes y pesados, y ésto se debe sólo a una razón: cada vez poseen más aplicaciones. Ahora ya no se trata de un aparato a través del cual uno puede hablar a distancia donde y cuando quiera; se ve que ésta ya no es nuestra prioridad, sinó que la prioridad ahora es tener el móbil con más aplicaciones posibles. Sin tener en cuenta ya los mil i un jueguecitos que contiene un teléfono móbil, empezaron a verse móbiles con cámara, ¡y fue un éxito! No está nada mal poder llevar fotos de los tuyos en el móbil, ¿no? Luego llegó el vídeo, y esto ya fue un bombazo. Creíamos que a más no podíamos llegar cuando empezaron a aparecer en los telefonillos sin cable los reproductores de música, lo que significaba que ya no hacia falta tener un móbil y un mp3, sinó que con uno que tubiese las dos cosas bastaba. Actualmente están de moda los móbiles táctiles...¡con conexión a Internet! ¿Es o no fabuloso?

Venga señores, ésto está sobrepasando ya unos límites. ¡Acabaremos llevando un home cinema en el hombro si ésto sigue avazando! Entonces esto sí que sería incómodo... Y dejarían de gustarnos tantas tonterías. ¿Por qué no nos replanteamos la idea que teníamos antaño de los teléfonos móbiles? LLAMAR Y RECIBIR LLAMADAS, con ésto es más que suficiente.

Adicción a TWITTER

¿Qué es twitter? Su raíz etimológica proviene del inglés "tweet" que significa parlotear. A partir de esta palabra, una empresa creó un servicio de micro-blogging llamado TWITTER a partir del cual los usuarios pueden escribir online microentradas de un máximo de 140 carácteres. Estas entradas apareen en el perfil del autor así como avisos en los perfiles de las personas que hayan decidido seguir al autor. Con la generalización del 3G, wifi en todas partes, y el abaratamiento de los servicios SMS, TWITTER se ha convertido en una de las herramientas de comunicación online más populares de EUA.

TWITTER no es tansolo popular entre la gente de la calle, las celebridades se han lanzado al mundo público. A bote pronto parece que sea nada del otro mundo. Puede parecer que es simplemente otra estrategia de márketing en que los famosos dirán lo que se espera que digan y en muchos casos así es... aunque no en todos. Al tener la posibilidad de ser usado prácticamente en cualquier sitio (mientras se tenga cobertura de móvil) muchas celebridades han dado el paso de contactar con el "pueblo llano" de manera informal, relatando que hacen en ese momento, sus planes, pensamientos y incluso detalles privados de su trabajo.

El jugador de la NBA Charlie Villanueva protagonizó un escándalo via TWITTER cuando publicó una entrada en la media parte de un partido el pasado 15 de Marzo (por aquel entonces jugador de Milwawkee Bucks) twiteó (traduzco):

En el vestuario, me he colado aquí para twitear. Estamos jugando contra los Celtics, partido ajustado. El entrenador quiere más dureza, tengo que crecerme.

¿Tiene Charlie Villanueva la necesidad de estar en TWITTER todo el tiempo? Mirando la cantidad de entradas que tiene su perfil así lo parece. Lo que está claro es que twitear en tiempo de trabajo crea un debate ético de si debe o no debe hacerse.

Parece que la NBA quiere empezar a censurar el TWITTER de sus atletas (no solo Villanueva lo usa, sino una ristra de jugadores twitean y no son pocos) pero como bien apunta Kevin Arnowitz, colaborador de TrueHoop, los innovadores van siempre por delante de los restrictores. Para cuando consigan censurar TWITTER aparecerá otro que haga lo mismo y más, y estaremos en lo mismo.

La cara oculta de Facebook

Havieu sentit mai a parlar de Facebook? D'acord, sí. És la red social que serveix per reunir-se virtualment i comunicar-se amb la gent, que a la vegada permet crear a l'usuari un perfil amb el que pot deixar missatges instantanis del que està fent. El fet de publicar els missatges i les inquietuts de la nostra vida permet que altres ho puguin veure. Actualment facebook té 140 millons d'usuaris i d'aquests podem saber tot el que publiquin. Això fa que Facebook deixi de tenir la utilitat que tenia en un principi i es transforma en un espiell mundial. Per això, us pergunto si heu sentit ha parlar del verdader Facebook? és aquell que uneix a les persones? Verdaderament saps que succceix amb les teves dades? Ets conscient que Facebook adquireix els dret a fer el que vulgui amb les teves fotografies i videos que puges?

Totes aquestes preguntes no se les plantega un quan té pensat penjar una foto o un video. Segons diu la política de privacitat, cosa que molts usuaris no saben, és que un cop ho pugues li otorgues a Facebook amb una mena de contracte virtual la propietat exclusiva i perpetua d'aquesta informació, juntament amb els drets de difusió d'aquesta. A més, quan els usuaris es donen de baixa, les dades continuent estant allí. Una de les últimes noticies de Facebook és que va vendre un 1, 6% seu a Microsoft, fent d'aquesta un gran banc de informació i permeten que aquesta fos difossa a tercers i grans multinacionals per a ser nosaltres uns consumidors potencials. Segurament, en aquests instants hi ha algú que a través d'una selecció de perfil agafa les teves dades i t'agrupa segons els teus gustos, colors, aficcions, etc.

Ens volen controlar. Veuen com involuntariament donem les dades i Facebook les gafa i les rep per poder-nos analitzar, i així controlar-nos. Tal i com diu el video, Facebook no deixa de ser un experiment de manipulació global. Entre els inversos, una estrella mediatica, un filosof futurista i un àntic director de la NVCA, hi trobem In Q tel, l'ala d'investigació de la CIA. Aquesta entitat promou missatges ideològics a través de facebook i l'utilitza com a base de proves sobre tots els usuaris. Així que, segons aquests aspectes, es pot dir que comencem a viure en un règim totalitari virtual, on aquesta llibertat de comunicació que en un principi venia Facebook no és certa.

Mireu el video per acabar de fer-us una idea.

Espero que tingueu en compte el que us dic i estigueu ben mentalitzats abans de pulsar la tecla "enter" alhora de pujar una fotografia i de posar part de la nostra vida en un món que no és tan lliure com pensavem.

The Washington Post asesora a sus periodistas sobre el uso de las redes sociales

El Diario The Washington Post ha decidido asesorar a sus periodistas con algunas buenas prácticas a la hora de navegar por redes sociales. Con esta guía pretende fomentar el correcto uso de este tipo de herramientas entre los periodistas. Tres han sido las pautas básicas de esta guía donde se pone de relieve la importancia de la ética en el ámbito periodístico.

El primer punto trata de ofrecer una visión amplia de lo que es una red social. Además de plantear una definición, comparte los aspectos positivos y negativos que conlleva el uso de estas herramientas. Como solución para sacar el máximo provecho propone conocer las características de las mismas sin perder el punto de vista periodístico.

El segundo punto trata el uso de las redes como Twitter o Facebook como canal desde el que informar. Siendo conscientes del alcance que tiene lo que compartamos en redes sociales debemos cuidar de emitir información personal que no nos favorezca como profesionales de la comunicación. La imparcialidad de las noticias, la objetividad, uso adecuado de la lengua, deben reflejar la reputación profesional del que la escribe y del diario para el que lo hace.

Como tercer aspecto se trata el uso personal de las redes sociales. Desde el periódico se recomienda a los periodistas no intervenir en debates o conversaciones políticas donde quede patente las inclinaciones ideológicas personales. El profesional dedicado a la comunicación tiene que sacrificar el privilegio de expresarse libremente, en defensa de la credibilidad periodística.

Con estas directrices The Washington Post trata de alertar a sus periodistas de la necesidad de cuidar la reputación y el perfil personal en las redes sociales, al ser canales donde cualquiera tiene acceso y donde la información circula a gran velocidad.

El futur de la comunicaió virtual

En aquest video es pot veure com ha sigut la evolució de la comunicació i la interrelació humana a través de Internet i com podría arribar a ser en un futur no molt llunyà. Cada cop més la gent utilitza la xarxa per comunicra-se, per intentar formar part d'un grup, per mostrar-se als altres i intentar compartir opinions i aficions( facebook, twitter, etc.). Segons els autors del video, en el futur podrem estar presents virtualment en molts llocs del món i el poder de les masses será cada vegada més influencial, i tot aixó gràcies a Internet.

Les xarxes socials

Segons el meu punt de vista facebook és una xarxa social ,que com moltes coses en la vida, té aspectes positius i negatius. Els aspectes positius que té facebook es que et permet establir contacte amb gent que feia molts anys que no hi parlaves, tens un compte de mail personal, et permet intercanviar informació amb els teus amics, també tens xat per parlar amb les teves amistats,etc...No obstant això, com ja he assenyalat anteriorment, no tot són coses bones. Generealment tota participació en una xarxa social comporta perdre intimitat, ja que comparteixes informació de caire personal amb tothom i la gent té l’opció de penjar fotografies i comentar-les. Per tant, ens trobem davant d’ un dilema; per una banda, si t’uneixes en una xarxa social sacrifiques part de la teva vida personal i, per l’altra, si no tens facebook esdevens un “bicho raro” i has d’anar donant explicacions a tothom argumentat perquè no participes en una xarxa social.
Aquest article que he penjat dóna veu a totes aquelles persones que no tenen facebook i, que en certa manera, es senten discriminats per la societat. És un article molt interessant que a part d’explicar-te alguns casos de persones que no tenen facebook, també fa una interessant reflexió sobre les xarxes socials i els seus efectes en la societat.