L’exposició anual de World Press Photo s’està mostrant aquests dies al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), per cinquè any consecutiu. Els premis els atorguen tretze persones d’un jurat internacional i independent que premien les millors fotografies de fotoperiodisme de l’any anterior. Les fotografies que poden optar al premi són totes aquelles publicades en diaris, agències i revistes que mostren l’actualitat del nostre món. En total, les fotografies enviades participen en 11 categories diferents, dintre de les quals es donen tres premis.
La fotografia que jo he triat és d’Eraldo Peres (Brasil), que treballa per The Associated Press, i va guanyar el premi honorífic a la categoria de vida diària. En aquesta apareix un cos mort al mig del carrer d’un dels pitjors barris de Recife, a la costa nord-est de Brasil. Al voltant del cos sense vida hi ha un grup de joves adolescents i nens que segueixen fent la seva vida, rient, parlant o patint, però sense fer cap cas al cadàver, com si allò ja fos una cosa normal entre ells. És aquesta indiferència cap a un cadàver el que més m’ha impactat de la fotografia i també és la raó per la qual l’he escollit.
Thiago Franklino de Lima tenia 21 anys, estava a la flor de la vida, però ara no té res per endavant. Està al mig del seu carrer mort, brut i ensangonat. Feia només una hora estava passejant amb la seva germana pel carrer i sense cap previ avis, el van disparar per l’esquena. Eren tres nois de la seva mateixa edat amb els que lluitava pel control de drogues d’aquella zona de la ciutat. Es va despistar un moment, i allò és el que el va portar a la mort. No contents amb haver-lo disparat, els nois de la banda rival el van colpejar fins a la mort. Per assegurar-se que mai més els molestaria.
En el moment que van sentir el tret, totes les persones dels voltants van córrer a amagar-se a les seves cases. Fins i tot la germana del Thiago, amb la que ell passejava. Ja sap tothom com funcionen aquest tipus de coses. Per desgràcia passa massa sovint. Així que després que es fes el silenci, una bona estona més tard, van començar a aparèixer els curiosos. Qui és, a quin grup pertany, mirem si encara és viu. Moltes preguntes que es volen respondre per saber qui és ara la banda que controla el seu barri i, per tant, a qui ara han de tenir respecte. A més, també es té por que aquell cos sigui un familiar teu. Un cop els curiosos veuen que no els hi ha tocat a cap dels seus familiars esperen al voltant, fent la seva vida, com si no hagués passat res. Esperen a que arribin els familiars i coneguts del mort, qui recolliran el cadàver i l’enterraran amb tota la pena del món. Esperen que tot millori mentre no mouen cap dit. Però, sobretot, esperen que la pròxima vegada no els hi toqui a cap dels seus.
La fotografia que jo he triat és d’Eraldo Peres (Brasil), que treballa per The Associated Press, i va guanyar el premi honorífic a la categoria de vida diària. En aquesta apareix un cos mort al mig del carrer d’un dels pitjors barris de Recife, a la costa nord-est de Brasil. Al voltant del cos sense vida hi ha un grup de joves adolescents i nens que segueixen fent la seva vida, rient, parlant o patint, però sense fer cap cas al cadàver, com si allò ja fos una cosa normal entre ells. És aquesta indiferència cap a un cadàver el que més m’ha impactat de la fotografia i també és la raó per la qual l’he escollit.
Thiago Franklino de Lima tenia 21 anys, estava a la flor de la vida, però ara no té res per endavant. Està al mig del seu carrer mort, brut i ensangonat. Feia només una hora estava passejant amb la seva germana pel carrer i sense cap previ avis, el van disparar per l’esquena. Eren tres nois de la seva mateixa edat amb els que lluitava pel control de drogues d’aquella zona de la ciutat. Es va despistar un moment, i allò és el que el va portar a la mort. No contents amb haver-lo disparat, els nois de la banda rival el van colpejar fins a la mort. Per assegurar-se que mai més els molestaria.
En el moment que van sentir el tret, totes les persones dels voltants van córrer a amagar-se a les seves cases. Fins i tot la germana del Thiago, amb la que ell passejava. Ja sap tothom com funcionen aquest tipus de coses. Per desgràcia passa massa sovint. Així que després que es fes el silenci, una bona estona més tard, van començar a aparèixer els curiosos. Qui és, a quin grup pertany, mirem si encara és viu. Moltes preguntes que es volen respondre per saber qui és ara la banda que controla el seu barri i, per tant, a qui ara han de tenir respecte. A més, també es té por que aquell cos sigui un familiar teu. Un cop els curiosos veuen que no els hi ha tocat a cap dels seus familiars esperen al voltant, fent la seva vida, com si no hagués passat res. Esperen a que arribin els familiars i coneguts del mort, qui recolliran el cadàver i l’enterraran amb tota la pena del món. Esperen que tot millori mentre no mouen cap dit. Però, sobretot, esperen que la pròxima vegada no els hi toqui a cap dels seus.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada