Els fills de l'ombra: els albins de Tanzània

Fotografia: Mwanaidi Mwinyiarida i la seva amiga Selena Robort, en una classe de l'escola primària Mitindo, al nord de Tanzània.

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha acollit per cinquè any consecutiu l'exposició anual World Press Photo, organitzada per la Fundació Photografic Social Vision. Aquesta exposició és coneguda mundialment com la principal mostra itinerant de fotoperiodisme. Com cada any, un jurat internacional independent, format per tretze membres, és qui ha escollit les fotografies guanyadores de les onze categories, enviades per fotoperiodistes, agències, diaris i fotògrafs de tot el món.

La fotografia que he escollit forma part del reportatge gràfic guanyador del segon premi de la categoria de temes contemporanis, realitzat pel periodista suec Johan Bävman. La fotografia en qüestió mostra la imatge de dues nenes africanes, una de les quals és albina, a l'escola primària Mitindo, situada al nord de Tanzània. El motiu pel qual he escollit aquesta fotografia suposo que es troba en l'emoció que m'ha provocat el sol simple fet de veure-la: tendresa cap aquestes dues nenes; però alhora un certa sensació de malestar ja que tot i l'alegria i la complicitat que traspuen els seus rostres, el cert és que a totes dues els espera un futur incert, sobretot a la Selena, la nena albina.

La Selena és una nena de vuit anys alegre i molt entusiasta. Li agrada molt dibuixar. A l'escola no és estrany veure-la amb un bastó a la mà, que utilitza per a fer dibuixos a la sorra durant l'hora del pati, junt amb la seva estimada amiga Mwanaidi. De fet no fa gaire temps que viu a l'escola Mitindo, situada al nord de Tanzània. I és que com la gran majoria de nens que hi viuen, no hi va anar a parar per casualitat.
La Selena no és com la resta de nens africans. Tots els nens neixen amb la pell molt fosca i amb uns ulls i uns cabells negres com el carbó. Ella en canvi va néixer amb la pell molt clara, gairebé més blanca que la llet i els cabells rossos com la palla. Aquest fet l'obliga a haver d'estar gairebé sempre sota cobert, sortint de casa només en hores molt determinades. I és que l'Àfrica no és un bon lloc pels albins. Aquesta alteració hereditària fa que siguin molt propensos a patir càncer de pell i per tant, els és molt difícil adaptar-se al clima, ja que han d'evitar l'exposició a la llum del sol intensa.
La Selena tenia dos germans grans i una germana més petita. Ella, per sort o per desgràcia, va ser l'única que va heredar la malaltia del seu pare. Tots cinc vivien amb els pares en una caseta molt petita situada als afores de Dar es Salaam. El seu pare es guanyava la vida repartint carbó, cosa que aportava prous ingressos per a poder tirar endavant tota la família. La Selena no podia anar a escola a causa de la seva malaltia, no obstant, cap a la tarda, així que baixava prou la llum del sol, es reunia amb un mestre que li ensenyava a llegir i a escriure.
Tot anava bé fins que un dia va passar una cosa que els va canviar completament la vida d'un dia per l'altre. Un vespre, el pare de la Selena ja no va tornar mai de la feina. L'endemà mateix, van trobar el seu cos sense vida estès a terra, amb totes dues cames amputades, prop de la fàbrica on treballava. Encara que sembli impossible, desgràcies com aquesta són el pà de cada dia de la gent com la Selena. L'ètnia africana encara exerceix tradicions que es remunten diversos segles enrere. Un exemple n'és la bruixeria, de la qual se'n deriven tot un seguit de creences. Una d'elles és que les pocions preparades amb parts del cos d'albins, aporten sort i prosperitat. Cal tenir en compte que en un país on la vida és tan precària, absolutament tot es troba endarrerit en el temps, fins i tot la mentalitat de les persones.
Després de la mort del pare, la família de la Selena es va quedar sense res. La seva mare va haver de posar-se a treballar, els seus germans grans també. Ella passava moltes hores sola a casa seva, ja que no podia sortir a causa de la seva malaltia. Més endavant, després de patir un ensurt que gairebé li va costar la vida, la mare de la Selena va decidir enviar-la a l'escola Mitindo, on ofereixen protecció i asil als nens albins. No va ser fàcil separar-se d'ella, però era la única solució per a assegurar la seva supervivència. Dar es Salaam ja no era un lloc segur per a ella, i menys ara que el seu pare ja no hi era.
Ja fa un any que la Selena viu a l'escola, i tot i que segueix immersa en la pobresa, ara ja pot somriure sense por. Per primer cop a la vida es troba en un entorn on l'accepten tal i com és, i on, a l'ombra del dia, ha trobat per fí el seu lloc. Ja no ha tornat a saber res més de la seva mare i els seus germans, però en té prou amb saber que és allà gràcies a ells, que sense aquesta oportunitat el més segur és que s'hagués mort.