Plors i somriures units de la mà

Aquesta fotografia ha estat feta per Gen Yamaguchi pel St.Petersburg Time. En aquesta es pot veure a Dougie Mc Donald plorant sense saber per què. És autista i no sap utilitzar el vocabulari correcte per expressar allò que sent. Janet McDonald és la seva mare i la dels seus dos germans, un d'ell també amb autisme però més lleu. La vida de tots dos nens autistes és difícil ja que no poden expressar-se com els hi agradaria i molts cops semblen estar en un món apart, sense voler-se relacionar amb els demés.

Era una tarda d'estiu d'un diumenge qualsevol quan la mare els va proposar a Dougie i als seus germans anar a la piscina més propera, la qual es trobava a tan sols 10 minuts en cotxe. L'alegria dels nens va ser enorme ja que normalment els diumenges es quedaven donant voltes per casa sense res concret a fer, fet que feia que es cansessin i posessin nerviosos de seguida. La mare necessitava distreure als seus fills i veure'ls feliços després de les dificultats i els problemes que havien patit els últims anys, sobretot des de que va morir el seu marit. La seva pèrdua va ser un moment difícil per a tota la família ja que no tan sols se n'anava una persona estimada sinó que a més a més, se n'anava una gran ajuda per a l'educació dels seus fills.
Un cop es van haver posat el banyador, van pujar al cotxe i de seguida van arribar a la piscina on hi havia més famílies. Al veure a tanta gent, Dougie es va posar nerviós, però un cop va llençar-se a la piscina va sentir-se més lliure. Va estar dues hores jugant a l'aigua i a la gespa amb els seus germans i la seva mare. Aquell dia no sabia perquè però estava content, se sentia feliç.
A la tornada cap a casa, la mare els va preguntar als nens com s'ho havien passat i tan sols van respondre les dues filles. Dougie no va dir res, tan sols mirava per la finestra. La mare, mentre conduïa li va a tornar a preguntar com s'ho havia passat i ell es va posar nerviós i la va escridassar. La mare, cansada després de tota la tarda estant jugant amb els seus fills i vigilant-los, es va sentir malament, però no li va dir res i va continuar conduint fixant la mirada a la carretera, per on no hi circulaven gaires cotxes i on a banda i banda hi havia cases amb jardí on es veia a famílies que semblaven "normals" i sense problemes, compartint aquella tarda de Sol.

Dougie es va sentir malament al haver escridassat a la mare, no pel fet d'haver elevat el to de veu, sinó perquè no entenia el per què ho havia fet. Així, mentre mirava per la finestra va començar a plorar al sentir-se desamparat i incomprès en molts moments, inclús per ell mateix. No va girar el cap en cap moment per no fer sentir més malament a la mare i va intentar plorar en silenci. Tanmateix, la mare, que ja el coneixia i s'imaginava el què li passava, li va agafar la mà i li va donar un petó. En aquell precís instant, els plors de Dougie es van sentir ja que es va emocionar al sentir-se acompanyat i recolzat en aquells moments. La mare va somriure i va enxegar la ràdio per escoltar un CD de cançons infantils què els hi agradava als nens, mentre pensava que els seus fills eren el millor què li havia passat a la vida.